Agustí Cerdà, Josep Guia i Joan Fuster

He escoltat l'entrevista a l'Agustí Cerdà, a la ràdio municipal de Godella; l'Agustí té una llarguíssima i intensa vida política, que va des de l'internat de Xest, passant per la proximitat a la CNT a Canals, el seu poble, la seua militància al BEA, al Moviment de Defensa de la Terra, al PSAN, a Esquerra Republicana del País Valencià, on va ser diputat al Congrés de Madrid a l'època del tripartit, i, actualment, a la coalició electoral ‘Ara País Valencià', que junt a l'Esquerra Nacionalista Valenciana, es presenten a les eleccions estatals, amb la voluntat política clara de prioritzar el País Valencià per sobre de qualsevol altra consideració.

El que més m'ha agradat de l'entrevista és quan l'Agustí, de manera anti-metafísica popular, afirma, quan li pregunten si Esquerra Nacionalista Valenciana ve del blaverisme, que ja estan farts de “pegar-li voltes al nano” en afers identitaris i de preguntar-se, els valencians, ‘qui som'; si fa no fa, diu “hem decidit deixar de preguntar-nos què som i plantejar-se què volem ser de futur, on volem anar, si volem o no volem que siga el poble valencià qui decidisca el seu futur, construint-lo amb les mans de la valenciana gent i no a expenses del que ordene l'estat espanyol, que ens espolia i ens marginar-nos”.

El més encertat, al meu parer, és posar fi a les baralles imbècils i estèrils que hem tingut durant aquests darrers anys entorn a banderes i colors, quan totes les banderes que porten les quatre barres són del País Valencià i si les banderes porten més colors millor, com la bandera de coloraines del moviment d'alliberament gai, lèsbic, transsexuals i bisexual.

I més important encara, les propostes polítiques resolutives d'”#AraPV”, centrades al País Valencià, prioritzant allò que ens interessa a tota la valenciana gent, per anar el més lluny possible, sabent que l'estat espanyol ens fot en qüestió fiscal, en inversions a l'eix mediterrani, sabent que a Madrid, inclús amb els socialistes, s'aproven unes inversions per al País Valencià i després sempre les incompleixen, sistemàticament, les deixen a zero-zero, com la cervesa Sant Miquel. En això no ens fallen mai, en deixar-nos sense cap mitjà de comunicació en valencià-català; en deixar-nos sense inversions tampoc, en deixar-nos sense possibilitat d'expressar-nos en la nostra llengua als parlaments espanyols o europeus, en escanyar-nos tot el que poden per a minoritzar-nos i marginar-nos econòmicament i políticament.

També he llegit, al darrer nº de la revista “El Temps”, l'entrevista que li fa Vicent Sanchis, amb fotos de Miguel Lorenzo, a Josep Guia, titulada “El PSAN era el partit de Joan Fuster”, amb una entradeta que diu: “El PSAN ha estat des de fa mil dècades Josep Guia? Ell diu que no, però, acorralat per requeriments insistents, accepta el seu paper, de pedra angular, i reconeix que, en el fons, sí, i que qui se'n retira una mica és ell. Les sigles aguanten per a qui les vulga fer servir. Algú s'anima?”. Fatigat Guia per la insistència de Sanchis li etziba: “Que pesat que ets... Sí. El PSAN l'impulsava Josep Guia i Maria Conca, molt [...]. La saba nova, la militància nova, costava molt, en un partit de format clàssic”. Hi ha un reconeixement a la tasca de Paco Candela, a Gabriel Sendra, esmenta a Josep Lluís Blasco, Adela Costa, Enric Alcoriza, Hortensia Moriones, a Vicent Soler —que s'ho va deixar de seguida— gent valencianista i catalanista que militaven o n'eren simpatitzants del PSAN. Vuit o deu persones. També conta les distintes escissions i l'estratègia del “Front Patriòtic”, hegemonitzat per l'esquerra, una mica influït per la idea de Mao, tot i que reconeix que nosaltres no som 'xinesos'.

Hi ha moltes coses a l'entrevista del que diu l'amic Guia en que coincidisc, pense que el PSAN i Josep Guia, han sigut imprescindibles al País Valencià, des de meitat dels anys setanta fins a “Nosaltres, els fusterians”, per tal de visualitzar i reivindicar la nació sencera i completa, els Països Catalans, com ens conta al llibre d'entrevistes fet a quatre mans entre ell i Núria Cadenes, “Josep Guia: L'independentisme complet”. Encara remembre les manifestacions a meitat dels anys vuitanta, quan hi estaven els socialistes al Govern de la Generalitat i al de Madrid, quan les manifestacions independentistes eren d'alt risc i Josep Guia hi estava en primera línia, davant l'espanyolisme i el blaverisme franquista, posant la cara perquè li la trencaren… tot això és veritat i cal agrair l'esforç de resistència en temps molt fotuts, des que a principis dels anys setanta començaren Maria Conca i ell al tinglado ‘nacional' del FRAP i després la UCE (Universitat Catalana d'Estiu a Prada de Conflent), on el 73 hi anaren Maria Conca i Carme Alborch, i el 1974 naixia el PSAN al País Valencià fins ara que ha decidit suspendre les activitats públiques, tot i que no donen de baixa ser un partit legal i independentista dels Països Catalans.

A més de l'objectiu polític, amb matisos diferents (sobre l'oficialitat també del castellà, sobre la reintegració de les comarques castellanes del PV, sobre la conveniència de reivindicar també la valencianitat...), coincidisc en les critiques de Josep Guia a la CUP per no formar Govern, en la necessitat de solidaritzar-se amb Mas que és el que està imputat davant la repressió, igual com quan reconeix que “si entres al joc parlamentari, has d'acceptar que hi ha grups que tenen més diputats”, el seu comunisme no ortodox, no li impedeix ésser demòcrata. No obstant, al meu parer, em sembla que no li fa cap favor a Fuster ni a la causa dels PPCC., quan diu que “el PSAN era ‘el' partit de Joan Fuster”, que pot ser llegit en el sentit de “l'únic”, tot i que explica que el PSAN intentava aplicar les tesis de Fuster, en el sentit de la nació completa.

Però Fuster va més enllà que el PSAN i dir això, pot distorsionar la lectura de Fuster, en lligar-la a un àmbit, reduït i partidista, del que Fuster fugia esperitat; ell era “polipartidista” i no es casava amb cap partit.

És veritat i és una evidència que Joan Fuster s'estimava molt, personalment i políticament, al Guia i això es nota molt sovint en algunes de les seues entrevistes i textos, ho esmente de cap, “No em toqueu a Pepito Guia, Cristo!”, “Els blavers diuen que Guia i el Fuster són uns ‘fills de putes', que diguen el que vulguen, però, nosaltres en tant que valencians tenim dret a defensar el que creiem sobre la unitat de la llengua i els Països Catalans”...

Per això, Fuster, afortunadament, mentre li feia compliments i 'carinyets' a Guia, era capaç d'acceptar entrar al CVC, de pactar amb Ciprià Ciscar la LUEV per a incorporar el valencià a l'escola, tot i que criticara que els socialistes no fóren capaços de mantenir la immersió lingüística en una sola línea o les tres assignatures en valencià a l'àrea de socials a tot el sistema educatiu; Fuster, no posava tots els ous només a la cistella política del PSAN, perquè, sense ser-ne militant del PNPV, també escrivia a favor del seu amic Francesc de P. Burguera o li suggeria —amablement— que no s'equivocara —per l'aparença esquerrana del moment— perquè al País Valencià la gent era més de dretes que la mare que ens ha parit; i quan va nèixer la Unitat del Poble Valencià, formada pel PNPV, per Agrupament d'Esquerres del PV i per gent escindida del PSAN, del PCPV i de l'MCPV, gent molt amiga de Fuster, com Josep Lluís Blasco, Ernest Garcia, Gustau Muñoz, etc. J. F. els deia que els estimava també i que la UPV era el ‘seu' partit.

Per tant, també els confessava Fuster, en privat, que havia posat les seues complaences en la UPV, en el PSPV de Vicent Ventura i Josep Lluís Bausset, en el PSAN i en tots els qui defensaven la llibertat del País Valencià i lluitaven pels Països Catalans.

Perquè Joan Fuster era “utòpic” (i ‘escèptic'!), però era molt viu, realista i pragmàtic, coneixia el País Valencià. Per desgràcia, va anar coneixent-lo molt millor, més enllà dels llibres, de les tertúlies i dels viatges, mentre li posaven bombes a sa casa per a assassinar-lo perquè no volien —ni tan sols— que escrivira i postulara els Països Catalans com a horitzó a realitzar perquè la valencianitat o catalanitat del P.V. no desapareguera.

Emergia així, de la mà del terrorisme nacionalista espanyol, un País Valencià predemocràtic, cavernícola i pre-il·lustrat que Fuster tan criticava i fustigava. Era la reacció energumènica i temperamental a les propostes racionals i il·lustrades de Joan Fuster d'un País Valencià que junt amb les Illes i Catalunya pot esdevenir una de les potències econòmiques i culturals europees més reeixides.

La proposta de Fuster de Països Catalans, amb aquest o un altre nom (això no és important), és una proposta d'estat(s) propi(s), de prosperitat, de civilització cultural, de supervivència i de futur.