Aznar tenia raó, Sánchez respira

Conscient que cada cop era menys escoltat i amb menys reverència, fins i tot entre els seus antics adeptes a la seu del PP del carrer Gènova de Madrid, José María Aznar va començar a cultivar l'aforisme, coincidint amb l'arribada de Mariano Rajoy a La Moncloa. Ofert com una veritat absoluta, l'aforisme té la virtut de ser colpidor i permet al seu autor jugar a ser confirmat o desmentit pels fets amb el pas del temps. En un moment en què Catalunya venia d'exhibir al món una marea humana inèdita l'11 de setembre del 2012, Aznar, fidel a l'estereotip del castellano recio, no es deixava impressionar i, poc després, en
la presentació de l'autobiografia Memorias I a l'hotel Intercontinental de Madrid, va regalar un aforisme a l'establishment de la capital. “Abans es trencarà la unitat de Catalunya que la d'Espanya”, va sentenciar aquell 26 de novembre del 2012.

Mil cent trenta dies després de l'auguri d'Aznar, l'Estat espanyol, que inicia el 2016 amb un govern de Rajoy en funcions i un horitzó de governabilitat més incert que mai, va dedicar l'última sobretaula tranquil·la abans del vertigen a la peripècia de l'auca catalana. Més enllà de la investidura de Mas i de si la legislatura arrencaria a Catalunya, tots els partits s'hi jugaven molt en la cita de la CUP i encreuaven els dits perquè l'assemblearisme afavorís els seus interessos. Qui més va respirar ahir a la tarda en conèixer el no de la CUP a Mas va ser el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez. Erigit en l'àrbitre de la governabilitat, un rol que les enquestes donaven a Ciutadans i que les urnes van donar al PSOE, Sánchez era més conscient que ningú que el pressing que havia rebut fins ara seria una sessió de spa comparat amb el que rebria a partir del dia d'avui si hi havia un govern en marxa a Catalunya amb l'aval de Junts pel Sí i la CUP. Per ironies dels addictes al hashtag, del #PressingCUP ara es passa al #RelaxingSánchez, perquè el líder del PSOE guanya temps davant l'envestida de l'andalusa Susana Díaz i pot explorar l'acostament a Podem sense soroll de foc amic.

Al sud de Despeñaperros, en canvi, el descarrilament català és vist com un inconvenient per a Díaz, perquè el no a Mas resta dramatisme al moment i regala un inesperat temps de maniobra a Sánchez. L'amenaça de precipitar un congrés del PSOE al febrer que rellevi Sánchez de candidat en cas de repetir-se les eleccions al maig continua latent, però no amb l'ebullició que li hauria donat un govern català ja constituït.

Davant la divisió socialista, el líder de Podem, Pablo Iglesias, va fer ahir per primer cop una distinció entre “dos PSOE”. “Hi ha dos PSOE: el que està amb el PP i el que vol avançar”, va diferenciar. En el primer PSOE, Iglesias hi va situar l'andalusa Díaz, el manxec Emiliano García-Page i l'extremeny Guillermo Fernández Vara, “els tres barons” que volen conduir el partit a “la gran coalició amb el PP i Ciutadans”. Al segon PSOE, el de Sánchez, Iglesias li envia l'oferta d'“explorar la possibilitat que el PP no governi”.

Fins i tot amb Catalunya sense govern, però, el gran obstacle per a una entesa PSOE-Podem és el referèndum vinculant amb el qual s'ha compromès Iglesias. El líder de Podem no només va ratificar ahir el seu compromís amb la consulta en la seva intervenció davant del Consell Ciutadà, sinó que es
va permetre recordar que aquest dret a decidir en una “consulta pactada” va ser al seu dia defensat fins i tot per Pere Navarro, Alfredo Pérez Rubalcaba, Carme Chacón i l'exministre Francisco Caamaño. “No només revelen la incomprensió d'Espanya, sinó de si mateixos. Que diguin clarament si permetran que governi Rajoy o dialogaran sense unes línies vermelles que ens deixen sense interlocutors”, va dir Iglesias desafiant el PSOE.

El no de la CUP, de retruc, podria resultar tràgic per a Ciutadans, que, tenint ara el rang de líder de l'oposició al Parlament, veurà com la legislatura catalana no arrenca, i potser aviat descobreix que els 40 diputats al Congrés estan en risc d'extinció per l'amenaça del vot útil al PP si les eleccions espanyoles també es repeteixen.

A diferència dels documents de la FAES, l'aforisme d'Aznar sobre la històrica desunió catalana era de lectura ràpida i embriagadora. L'addictiva vanitat de tot autor d'aforismes és que el temps li doni la raó, però el drama d'Aznar és que la inestabilitat a Espanya fa que els líders estiguin pendents de comptar vots per a una investidura i no de rescabalar profetes incompresos.