“No em passa pel cap la inhabilitació”

Primer de tot hem de dir que no hi ha cap recurs i que nosaltres no hem rebut res de res. L'única notificació que tenim són les declaracions de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría. Dit això, nosaltres no preveiem que es pugui presentar un recurs contra una comissió d'estudi que compleix tots els requisits de legalitat. Seria coartar la llibertat d'expressió, perquè la funció del Parlament és debatre totes les qüestions i els problemes que hi ha al carrer. A més, s'ha de tenir en compte que en totes les legislatures s'han creat comissions per debatre temes proposats pels grups parlamentaris.

Aquestes competències estan recollides dins de l'Estatut i, per tant, tampoc no tindria cap sentit un recurs.

Tot plegat s'emmarca dins de la dinàmica del govern espanyol. Sempre ha fet el mateix. En lloc d'entomar els reptes i solucionar-los políticament, utilitza els tribunals en contra de la política. I no ha de ser així. Ells hi estan acostumats i sempre ho fan, però reitero que no tenen cap base jurídica.

No ens posem la bena abans de la ferida. No hem rebut res. També es va dir que la presa de possessió de Puigdemont no era legal i després s'ha comprovat que era correcta.

Tenim molt clar, com va dir el president Puigdemont, que farem les coses bé i d'acord amb la legalitat vigent. Són aspectes que sempre hem d'explicar.

El president ho va deixar molt clar quan va dir en el debat d'investidura que ell assumia aquella declaració i que és vigent. És un text polític, i si no entrarem en aquell joc que explicava abans de fer servir els tribunals contra la política. L'únic que hem fet és traslladar les preocupacions de la gent a la seu parlamentària.

No em passa pel cap la inhabilitació. No puc entendre que en democràcia es vulgui inhabilitar una persona quan l'únic que vol és complir la missió del Parlament, que és debatre els temes dels ciutadans o que presenten els grups. No ho poden impedir. Seria una intromissió del poder executiu amb el legislatiu. Què hem de fer a la cambra? Debatre, fer lleis... i això és el que farem. Treballar els temes que interessen a la gent, però no només del procés, sinó també d'altres, com ara l'agenda social.

Ho farà el govern, tal com s'especificava en el programa de Junts pel Sí. L'executiu presentarà les lleis al Parlament i s'iniciaran els tràmits habituals.

No. Ells ja ens van dir que preferien que notifiquéssim el nom de Carles Puigdemont per escrit, però ja he comentat moltes vegades que no hi havia cap obligació de rebre'm. Era una cosa que es feia tradicionalment, però la casa reial estava en el seu dret de dir que no em rebia. Això sí, es va perdre una gran ocasió per dialogar i explicar de primera mà la situació del nostre país al rei. Aquesta era la meva idea, a part, evidentment, de comunicar-li la investidura del president.

No. El Parlament i el poble de Catalunya estan per sobre d'aquests gestos.

No, no. Era una piulada per demanar disculpes perquè des que m'havien nomenat presidenta del Parlament sempre havia dit que hi hauria govern. Ho havia repetit moltíssimes vegades. I era una manera de dir que m'havia equivocat, perquè sempre havia pensat que acabaríem tenint president i que seria Artur Mas. Entenia que el mandat democràtic del 27 de setembre estava per sobre de les persones i que al final s'investiria el president Artur Mas.

No era un retret, sinó una manera d'admetre que m'havia equivocat. I crec que la gent de la CUP també ho va interpretar d'aquesta manera.

Vist des d'ara no tant, però en aquell moment, sí. Hi va haver un moment que ja veies que la cosa se salvaria i que l'única solució havia d'anar cap aquí. Però és un bon acord i n'hem d'estar contents.

Entendrà que no ho pugui explicar. L'únic que puc dir és que dissabte a la tarda em va trucar el president Mas i em va confirmar l'acord. Llavors vam engegar tot el mecanisme del Parlament.

Sí, i tant. Però va durar poc, perquè sempre tenia el fil d'esperança que estàvem davant d'una oportunitat històrica que l'havíem d'aprofitar d'una manera o altra.

Crec que sí. El més important de l'acord és l'estabilitat parlamentària perquè si no n'hi hagués no tindria sentit.

Sí, n'estic convençuda.

Això és el que diu el govern, el full de ruta, una majoria parlamentària i el president Puigdemont també s'hi va comprometre. Per tant, en principi són divuit mesos, que comencen a comptar des d'ara.

Repeteixo. No em puc imaginar que s'impugni una llei abans que arribi al Parlament perquè seria un atemptat molt greu a la democràcia.

Ja veurem què passa. Fins ara som on som i no ens hauríem imaginat mai haver arribat fins aquí. I hi som perquè hem fet les coses bé i continuarem d'aquesta manera. Ens deien que no faríem la declaració, que no hi hauria govern i ho hem fet. Per tant, anem pas a pas i seguim el full de ruta. No parlem sobre què passarà. Quan arribi ja ho solucionarem.

És molt i molt positiva i interessant tant des d'un punt de vista professional com personal. És un honor ser presidenta del Parlament, on rau la sobirania de Catalunya; i a nivell personal, aprens molt amb els grans professionals que tenim a la nostra cambra.

Ho intento. Jo sóc presidenta en representació d'un partit polític amb un programa determinat i, per tant, la gent ja sap quina ideologia tens. Ningú no pot renunciar a manifestar allò que pensa. I si estàs convençuda que has de fer una sèrie de coses per aconseguir el millor per a Catalunya, tampoc hi pots renunciar. Però el que sí et poden reclamar és que quan estàs en un ple, en una comissió o a la mesa actuïs de manera equànime i que respectis les opinions de tothom. La meva feina és que es vegin reflectides les diferents maneres de pensar que hi ha al Parlament. Per aquest motiu, per exemple, vaig convidar a la mesa tots els grups parlamentaris, perquè es visualitzés aquesta pluralitat i que tothom tingués el seu temps i la seva veu. És el que intento fer cada dia.

L'oposició ha de fer d'oposició i el govern ha d'actuar com a govern. Com més bona feina faci l'oposició més enriqueix
el govern. La bona crítica va bé per millorar.

Evidentment que és qüestió de diners, no ens hem d'enganyar, però també de voluntat. És la voluntat de fer alguna cosa i després ja es buscaran els recursos. Per exemple, tot el tema de la pobresa energètica o la dació en pagament és qüestió d'arribar a acords. És clar que si hi ha més diners es poden fer millor les coses, però hi ha mesures socials que van més enllà d'aspectes pressupostaris. Això no vol dir que nosaltres no tinguem una situació financera molt i molt precària.