Política

opinió

Espai temps

Emprenem un camí sabent que anem justos de suport polític i poc sobrers de suport social

Tenim president, tenim govern, tenim majoria parlamentària i tenim majoria social reactivada després del període de frustració dels darrers mesos. El viatge cap a la república catalana finalment ha començat. I tot aquest temps transcorregut, de vegades viscut angoixadament, ens ha servit per conèixer les nostres febleses. Per tant, emprenem un camí sabent que anem justos de suport polític i poc sobrers de suport social.

És en aquestes circumstàncies, on no queda cap dubte de la direcció empresa pel conjunt del govern i la majoria parlamentària, que es poden introduir formes de govern i calendaris que permetin superar les febleses i insuficiències de la majoria independentista. El govern ha de governar per a tots els ciutadans. Si se'm permet, com a mínim per a la majoria social de les classes populars, treballadores i mitjanes que li agradaria representar. Això vol dir allargar la mà a tots els grups sense excepció, per compartir almenys aquelles mesures immediates en favor de la gent. Això vol dir també habilitat per superar els esculls d'asfíxia que li planteja el govern de l'Estat i que dubto que, en el millor dels casos, s'eliminin de forma significativa, ni que mani Sánchez. En aquest sentit, s'imposen nous estalvis en àrees sobreres, sense manies, alhora que es fa de la transparència i pedagogia no només una obligació democràtica, sinó una necessitat d'eixamplar la base social independentista o, si més no, a-independentista. A hores d'ara tothom està d'acord que sense l'exemple de l'intent de reforma frustrada de l'Estatut, la consciència a favor de l'emancipació nacional no hauria arribat al nivell d'ara. Això, després de 23 anys de pax pujoliana que van actuar com a calmant dels conflictes latents amb l'Estat. És per això que el primer govern unit sota un programa independentista ha de combinar l'administració amb la interlocució social a parts iguals. Els barris i les ciutats de les àrees metropolitanes haurien de ser objecte d'especial atenció pedagògica del que significa el forat de la caixa de la Seguretat Social espanyola, el dèficit fiscal estructural, la dependència de les decisions sobre infraestructures, la subordinació en polítiques sanitàries, escolars o de benestar social, els obstacles a la lluita contra la pobresa, els atacs a l'equilibri ambiental com ara el nou pla hidrològic, etc.

És clar que la tasca de les entitats: Òmnium, Assemblea, Súmate... després d'un període de desconcert, ha de complementar o encapçalar aquesta tasca de pedagogia i de mobilitzacions socials al costat de la gent que pateix els problemes: l'oligopoli energètic, els col·lapses i accidents per manca d'inversió en infraestructures, el risc d'escassetat d'aigua, etc. En un moment en què la descomposició de la classe obrera tradicional ha dispersat la vella lluita de classes entorn del salari i l'empresa, apareix com a gran focus de mobilització la condició compartida pel conjunt de classes populars, de consumidors o usuaris: d'empreses públiques mal dotades per l'espoli fiscal, d'empreses privades oligopòliques de banca o de serveis, de la col·lusió d'interessos de casta amb els alts funcionaris de l'Estat. És en aquestes lluites on s'hi trobaran el govern, informant i, sempre que es pugui, legislant, ni que sigui entrant en col·lisió amb la majoria governamental espanyola escorada sempre al costat de la casta; i s'hi trobaran les entitats sobiranistes al costat, al davant o al darrere d'altres plataformes sectorials de protesta i/o de proposta.

A l'ensems, el procés constituent caldrà fer-lo avançar paral·lelament des de les institucions autonòmiques, sempre sota la lupa de la jurisdicció espanyola; i des d'organismes alternatius de representació, que en la mesura que són d'iniciativa civil no poden ser interferits per l'aparell juridicopartidista. És en aquest procés d'elaboració de la nova constitució que cal que s'involucrin totes les forces polítiques i socials favorables al dret d'autodeterminació. Al final ens espera un referèndum de ratificació, pactat si hi ha un govern espanyol que s'hi avé; o unilateral si no s'hi avé. És en aquell moment que, juntament amb les estructures d'estat que ja hauran estat bastides, estarem al punt de l'emancipació definitiva.

Un cop la nau ha enfilat de veritat cap a Ítaca, no es tracta que el camí sigui llarg, però sí que s'hi arribi amb el màxim de tripulació i acompanyants i superant hàbilment els esculls maniobrant en ziga-zaga. El temps, el just i necessari. L'espai, el més ample possible.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.