Un projecte polític de magnitud acadèmica

La gènesi del moviment

Sovint s'identifica la manifestació del 10-J del 2010 contra la sentència del TC de l'Estatut i la posterior manifestació de l'onze de setembre del 2012 com els punts d'inflexió del moviment sobiranista, però s'obvia el naixement de la Plataforma pel Dret de Decidir i l'èxit del 2005 com un dels precedents del moviment. Ricard Vilaregut, doctor en ciència política, va decidir centrar la seva tesi doctoral en el sorgiment del moviment sobiranista, identificant l'inici amb la manifestació a favor del dret a decidir celebrada al mes de febrer del 2006.

“Com s'explica que el suport a la independència pugi de poc més del 20 per cent a gairebé el 50 en pocs anys?” Aquesta és la qüestió d'investigació d'una tesi que identifica l'acció del moviment social com la clau de l'èxit. “Amb el naixement de la Plataforma pel Dret a Decidir primer, i després l'ANC, el moviment social canvia el repertori d'acció col·lectiva, canvia el llenguatge i és capaç d'aconseguir prou força per marcar l'agenda política del país” sentencia Vilaregut. Segons l'autor, el moviment social ha estat capaç d'eixamplar la seva base social adoptant un discurs socialment acceptat: “Catalunya té un consens total entorn del dret a decidir, és l'èxit del moviment” sentencia. El moviment ha aconseguit avançar i, segons Vilaregut, se'n poden identificar tres fases: una primera fase en què el moviment es desperta, entre el 2006 i el 2010, una fase d'acumulació de forces que culmina el 2014, i una fase de resolució del conflicte que va començar el 2015.

El dret a la secessió dels pobles

El desenvolupament teòric del dret a l'autodeterminació dels pobles es converteix en l'eix principal de la tesi doctoral presentada pel doctor en dret Pau Bossacoma amb el títol Justícia i legalitat de l'autodeterminació nacional i la secessió, ampliada posteriorment en el llibre homònim publicat a final de l'any passat per l'Institut d'Estudis Autonòmics. El treball d'investigació reflexiona sobre la relació entre les democràcies liberals i el dret de secessió dels pobles, explora la legalitat internacional en relació amb l'autodeterminació i constata la falta de reconeixement d'aquest dret en el constitucionalisme contemporani.

Considerada una de les principals obres de teoria del dret de secessió en contextos democràtics, segons l'autor, el treball “explora el dret moral, el dret internacional i el dret constitucional que pot tenir una nació per declarar la seva independència. La tesi, però, fonamenta que les sortides d'un poble que vol esdevenir un estat requereixen inequívocament crear un moviment democràtic, pacífic i fruit de previs fracassos de negociació bilateral. “Si hi ha una majoria sostinguda que demana una secessió, ens aboquem a un període constituent en què el dret constitucional s'ha de reelaborar” assegura Bossacoma.

L'encaix a l'Europa de les regions

Amb el títol El principi d'autonomia regional en el tractat de la Unió Europea Óscar Serrano, doctor en dret públic global, també va decidir centrar la seva tesi doctoral en el desenvolupament polític català i ho va fer analitzant el reconeixement formal de la UE al principi d'autonomia regional. “La tesi se centra el fet que a partir de l'article 4.2 del Tractat de la UE, es regula l'autonomia regional com un principi al qual s'han d'adreçar totes les polítiques de la comunitat” assegura l'autor. En aquest sentit, en la tesi s'analitzen els límits i diferències entre l'autonomia regional i el dret a l'autodeterminació. “Als anys noranta Europa s'adona que per gestionar la realitat europea era necessari donar força a les regions, ja que aconsegueixen aplicar de manera més eficaç les polítiques d'àmbit europeu” sentencia Serrano, i hi afegeix que “l'augment d'autonomia de les regions van fer témer als estats una pèrdua de
poder en la política europea”.

Això va comportar una paràlisi que fa que avui en dia les regions
“no comptin amb els instruments necessaris”. Aquest menysteniment a les regions, segons Serrano, pot ser un motiu per al qual territoris com Catalunya hagin previst la possibilitat d'independitzar-se. “El dret d'autodeterminació és paral·lel a l'autonomia regional i es nodreix del principi democràtic pel qual un poble té dret a decidir el seu futur polític i
social”, conclou Serrano.

El model comunicatiu sobiranista

El procés sobiranista no només ha aconseguit marcar l'agenda política del país, sinó que també ha demostrat una capacitat d'organització i acció col·lectiva inèdita fins ara a Catalunya. El màxim exponent el trobem a les manifestacions de les darreres quatre diades, en què el poder mobilitzador i logístic del moviment es va superant any rere any. Ismael Peracaula, doctor en Comunicació i Humanitats, va centrar la seva tesi doctoral en el model comunicatiu i organitzatiu de la Via Catalana del 2013 amb l'obra Els esdeveniments mediàtics en l'era digital. La Via Catalana cap a la Independència què es proposa analitzar la força organitzativa i les noves formes de comunicació d'un esdeveniment propi del segle XXI. “La Via Catalana ha estat un fenomen sense precedents a casa nostra, tant per l'impacte mediàtic que ha obtingut com pel poder d'organització i d'incisió a les noves tecnologies” sentencia Peracaula.

“A Catalunya, els nous moviments socials han aconseguit una gran influència gràcies a nous plantejaments, noves maneres d'organitzar-se i nous instruments de comunicació a través de les xarxes socials, que van tenir un paper primordial en l'organització de la Via Catalana”, sentencia l'autor de la tesi. El procés sobiranista ha entrat de ple en el món mediàtic polític i social del país mitjançant el debat polític i la mobilització ciutadana, creant, segons descriu el mateix Peracaula, “un model organitzatiu brillant i inèdit a Europa”.