“La societat haurà de dedicar cada cop més diners a la salut”

Política. El que es fa al govern
és política. No està escrit enlloc que el conseller d'Interior hagi de ser un policia i el d'Ensenyament, un mestre. El conseller de Salut ha de ser un polític, com el d'Economia i el de Cultura. Una altra cosa és que després jo necessiti metges al meu costat.

Tots ho eren. És cert que ser metge et dóna un bon coneixement del sistema. Però aquest coneixement es pot adquirir i jo l'estic adquirint a marxes forçades sense necessitat d'haver estat metge abans.

N'està allunyat. Però és rellevant el que ha dit Iceta: que si hi hagués un referèndum constitucional per a tot Espanya i a Catalunya sortís que no, el pas següent seria fer un referèndum com el d'Escòcia a Catalunya. Hi ha aquesta mena de peatge: abans de pactar el referèndum a Catalunya, ens posa aquesta mena de peatge. Alguns, però, hem fet un pas irreversible cap a la idea que la independència és la millor solució per a l'encaix entre Catalunya i Espanya. Més que no pas el federalisme. De fet, no ens n'anem. Si ens independitzem, el que passa és que ens relacionarem amb Espanya d'una manera més bilateral, més respectuosa. Els països no se separen, perquè geogràficament cadascú continua al seu lloc. El que canvia és la relació entre les institucions. L'esforç per fer una solució federal ja l'hem fet i no ha donat fruits. Un ha d'aprendre de l'experiència.

Jo estic compromès al cent per cent i sense renúncies amb el programa electoral de Junts pel Sí. I en aquest programa hi ha
el full de ruta clar i meridià. Nosaltres ara farem un procés de construcció de les estructures d'estat i, en el moment que pertoqui, l'aprovació de les lleis, que en si mateixes ja suposen la desconnexió. Això permetrà anar a unes eleccions constituents, i si les guanyem redactarem una Constitució i després farem un referèndum d'aprovació de la Constitució. Aquest és el full de ruta amb el qual jo estic compromès. Si pel camí les forces polítiques espanyoles ens truquen a la porta i ens diuen que volen fer com a Escòcia, un referèndum amb una pregunta clara i que no doni marge per a les interpretacions, ens asseurem a la taula. Llavors haurem de negociar la data. I la pregunta. Però la pregunta és la que és. No n'hi ha una altra.

Crec que s'havia debilitat. De totes les polítiques de benestar que tenim a Catalunya, la que ens ha donat uns resultats més excel·lents és la del sistema de Salut. L'OMS diu que és dels millors d'Europa, que vol dir dels millors del món. Quan diem que el sistema sanitari és excel·lent, vol dir que els nòrdics vénen a veure'l. Els danesos i els suecs vénen a mirar com els catalans hem organitzat el nostre sistema sanitari. Això no vol dir que els darrers anys no hagin estat dramàtics. Una cosa no invalida l'altra.

Bàsicament. Però el més important del nostre model és el consens polític. Ha estat clau. Des del PSUC fins a CiU, Clos, Maragall, Trias, Geli... El nostre sistema sanitari s'ha fet des d'un consens molt gran. Els estats del benestar dels escandinaus són tan bons perquè els han fet des d'un cert consens. No és casual.

Aquest consens, amb les retallades i la sospita de mala gestió, s'havia debilitat molt. I, en part, a mi l'encàrrec que se'm fa és intentar reconstruir aquest consens, que no només és entre partits, no només és polític. També és social, entre professionals...
El consens està més dèbil l'any 2016 que l'any 2006, segur. L'hem de refer. I jo qui convido? A tothom. Convido la CUP al consens? Evidentment. Per això vam estar negociant. El pla de xoc té un capítol monogràfic sobre salut pactat entre JxSí i la CUP que pretén facilitar el consens. I hi ha una invitació al consens per a CSQP. En el ple sobre la pobresa, les resolucions sobre salut les vam aprovar amb CSQP, el PSC i C's. Tothom està cridat a aquest consens.

No voldria que això es llegís en clau ideològica en el mal sentit de la paraula. Jo no excloc a ningú. Decideixo no renovar els concerts amb aquests hospitals privats, que fan molt bé la seva feina, però que són empreses privades amb afany de lucre, perquè els diners que dedico a aquest concert, quan finalitzi el contracte, els vull poder dedicar a ampliar la capacitat dels hospitals públics en aquella mateixa comarca.

Prop de 20 milions d'euros. Aquests milions d'euros els dedicarem preferentment a obrir les sales d'operacions dels hospitals públics que avui estan tancats. No tenim els hospitals públics al màxim rendiment. Cal establir ordres de preferència. No és excloure. És ordenar quins són els operadors que tenen prioritat i a partir d'aquí repartir l'activitat d'acord amb aquest criteri.

En el sistema hospitalari, que és immens, amb 100.000 professionals, la garantia que es gestiona de manera eficient és responsabilitat del departament. I una part de l'eficiència és també la transparència en la gestió. Els darrers anys han sortit casos de gestió discutible. No me'ls invento jo. Hi ha hagut problemes a Reus, a Sant Pau... Nosaltres el que hem d'aconseguir és que aquests problemes puntuals no acabin generant un relat sobre la corrupció com a malaltia estructural del nostre sistema sanitari. Això seria un desastre. Hem de posar totes les garanties que, allà on hi ha problemes de transparència o d'ineficiència en la gestió, s'actua amb contundència. Per això parlem de transparència en el registre de contractes i de fer auditories. L'auditoria és un gran compromís d'aquest mandat per part del Departament de Salut. Una auditoria que ha de poder analitzar totes les externalitzacions, si s'estan fent correctament, si responen al principi d'eficiència... Que es gestioni de manera honesta i eficient.

M'han renyat molt, per haver dit aquesta frase. Diuen que faig xantatge... Però no ho és. Jo el que vaig dir és que, per reduir les llistes d'espera a zero, que vol dir esperar-se només un dia per ser atès, tinguis el que tinguis, i que l'endemà ja entris perquè t'operin, fan falta mil milions. Ho tinc comptat.

Sí. Mil milions. I convido els partits de l'oposició que me'ls trobin. Jo els ho agrairé. I els 160.000 pacients que estan esperant avui, alguns dels quals durant molts mesos i d'altres fins i tot un any, encara els ho agrairan molt més. Que deixin de fer foc d'encenalls amb les llistes d'espera i que em trobin mil milions. I jo els asseguro
que ho arreglo. I el que he dit és que sé una manera de trobar aquests mil milions, que és posar fi al dèficit fiscal. Aspiro
que, dels 16.000 milions del dèficit fiscal que té Catalunya, en passem mil al sistema de salut per posar fi a les llistes d'espera. Seríem el primer país d'Europa sense llistes d'espera, perquè tots els sistemes sanitaris públics del món, tots, tenen llistes d'espera.

Aquesta és una gran pregunta.

Jo no prometo el que no es pot fer, i menys en temes com aquest, perquè és molt sensible i no em sembla ètic. Nosaltres hem dit: quants diners podem abocar a les llistes d'espera? Cent milions. Doncs amb això podem fer que la llista d'espera diagnòstica es redueixi un 50% i la quirúrgica, un 10%. Cent milions. Aviat és dit. Jo parteixo de la base que el pressupost del 2016 serà com el del 2015, però que incorporarà mesures aprovades en el pla de xoc social.

Si ens quedem en la pròrroga pressupostària, si no podem aprovar un pressupost nou, aquest increment no el tindrem. Per tant, repetirem la despesa del 2015 i el pla de xoc quedarà sobre el paper.

No, perquè forma part del ple sobre la pobresa, del pla de xoc. Sense pressupost és molt difícil que puguem fer aquesta reducció de llistes d'espera; no tindríem aquests cent milions addicionals que necessitem per fer la reducció de les llistes.

El pressupost de l'any passat deia que ens gastaríem 8.400 milions d'euros en Salut. Al final, hi ha hagut una desviació de
mil milions. Ens n'hem gastat 9.400. En despesa, és el cinquè pressupost més alt de la història. I el primer problema és que nosaltres fem un pressupost i
ja sabem que no s'ajusta al que acabarà passant, perquè mil milions de desviació són molts milions. D'altra banda, hi ha problemes estructurals, que també tenen Catalunya, França, Itàlia, Portugal, els Estats Units... Un problema és l'evolució demogràfica: vivim més anys, i apareix un pacient que potser no té patologies agudes, però que té multipatologies que requereixen atenció sanitària. I l'altre problema és tot el debat sociosanitari: el debat sobre com afrontem l'envelliment des del punt de vista de la salut. També, certament, hi ha el repte de l'evolució de la farmacologia,
de la recerca, de la innovació... Trobem tractaments cada vegada més efectius per curar més coses, però la majoria d'aquests tractaments són més cars. I ningú hi renunciarà, ni els metges, que volen curar la gent, ni els pacients, que es volen curar. I això són diners i més diners. La societat segurament haurà de dedicar un percentatge cada vegada més alt del seu PIB a la salut.

No és a mi a qui pertoca fer-ho.

Jo tinc la convicció que hi haurà un acord. L'acord amb la CUP té cinc punts, i el primer punt parla d'estabilitat parlamentària, i crec que fa referència explícita al pressupost. Totes les parts hem de complir aquest acord; per tant, entenc que la CUP complirà i hi haurà pressupost. I que ho farà també perquè és un pressupost que ens ha de servir per fer el que vam aprovar en el pla sobre la pobresa.

No, no, no... Simplement, jo poso de manifest que hi ha un bon motiu per aprovar els pressupostos, que és poder dur a la pràctica tot de compromisos de tipus social. I, en el meu cas, els de Salut. Però també tots els altres: els de les beques menjador, els de la dependència...

Recordi que hi ha altres comunitats, com el País Valencià, que han fet una cosa similar. El govern de Ximo Puig va fer un reial decret contra el qual el govern espanyol va presentar recurs. Però el Constitucional ha aixecat la suspensió cautelar. Semblaria que el TC ha entès que no es pot sotmetre el dret
a la salut a consideracions economicofinanceres. Fixi's: el TC està d'acord amb la CUP. Jo crec que el reial decret que el
PP havia fet anteriorment contradiu la llei general de sanitat que està en vigor. No m'estranyaria que, per una vegada, per una vegada a la vida, el TC actuï d'una manera objectiva i tombi el reial decret i, per tant, convalidi la nostra llei. Podria donar-se el cas.

Sí.

És molt important que la societat catalana respongui. Molt important. Si el govern espanyol entén una acció institucional nostra com una desobediència
i hi ha voluntat inhabilitadora, aquí necessitem que la societat catalana agafi el lideratge. El dia que nosaltres assumim el risc de fer un xoc jurídic en el govern espanyol, molt indiscutiblement hi ha d'haver una resposta ciutadana.

No vull fer cap pronòstic amb aquest tema perquè em sembla delirant des del punt de vista jurídic. És delirant que aquest procés no estigui arxivat. Hi ha una base jurídica nul·la per continuar amb aquesta causa oberta. S'ha perdut la racionalitat jurídica i sóc incapaç de fer pronòstics. Veient la irracionalitat jurídica d'aquest procés, no es pot fer cap pronòstic. Ja veurem com acaba.

De tots plegats. Jutjar algú que ha fet una consulta que està prevista en l'àmbit de les seves competències em sembla irracional jurídicament.

No és cap contradicció. Es tracta de protegir jurídicament les infermeres. S'ha de reconèixer la seva funció dins del sistema assistencial, perquè moltes vegades aquest reconeixement ha faltat. Les infermeres prescriuen medicaments que no estan subjectes a recepta mèdica. I
els han de poder prescriure. El reial decret espanyol diu que per poder fer tot això les infermeres han de fer un curs i s'han d'acreditar. Nosaltres considerem que tota aquesta acreditació addicional no és necessària. Per alguna cosa estan graduades. Aquesta ja és l'acreditació suficient. En segon lloc, hi ha una sèrie de medicaments que estan subjectes a recepta mèdica. I això vol dir que només els pot prescriure un metge. Però la feina que fan els metges no
la fan sols, la fan en col·laboració amb equips assistencials en què hi ha metges i infermeres.
I aquests equips treballen d'acord amb uns protocols. Per tant, nosaltres el que diem és que és important reconèixer
tot el col·lectiu d'infermers i el marge d'autonomia real que ja tenen en el si d'aquests equips assistencials. És el que es coneix com la prescripció col·laborativa. Nosaltres volem construir el marc que reguli aquesta prescripció col·laborativa de la manera més similar a com s'està fent avui.

La vida d'un decret és una vida atzarosa. Hi ha una tramitació, es necessitem moltes garanties, però ara estem tancant l'acord...

Estarà aprovat molt abans. Segur. Si podem, abans de l'estiu. Hi ha una cosa molt rellevant,
i per això hi posem l'accelerador: des de l'aprovació del reial decret, el desembre del 2015, les infermeres del nostre país es troben en una situació d'inseguretat jurídica. Moltes fan
la feina igual, perquè se n'obliden, però, objectivament, avui amb la llei a la mà tenim un col·lectiu professional molt important per als malalts del nostre país que ha de fer la seva feina en una situació d'inseguretat jurídica. Això no ho podem allargar. Desobeïm el decret espanyol? No, la meva prioritat és proporcionar seguretat jurídica a les infermeres que estan treballant cada dia en un hospital, en un centre de salut, en un CAP o on sigui. És la meva primera obligació. És el que em demanen.