Un model de finançament insuficient
Els representants polítics i el catedràtic López Casasnovas, reunits per El Punt Avui, coincideixen en què el sistema és millorable per a Catalunya
Tenir en compte el cost de la vida o l'ordinalitat són alguns dels punts amb consens
Catalunya rep al voltant de 18.000 milions d'euros de l'Estat
Al 2014 s'hauria d'haver renovat el darrer model, aprovat el 2009
Tots els partits assumeixen que cal introduir l'ordinalitat
Rodríguez (PP) creu que la mala gestió explica el 75% del problema
El dia 5 d'abril passat, el Consell de Col·legis Farmacèutics de Catalunya alertava d'un nou retard en el pagament de les factures per part de la Generalitat. En aquest cas, les corresponents al mes de febrer i amb un import de 198 milions d'euros.
No és la primera vegada que els farmacèutics o altres proveïdors de la Generalitat tenen retards en el cobrament de les factures. El problema és que el govern català depèn del FLA (el fons de liquiditat autonòmica) per fer front a bona part de les seves obligacions de pagament. Per què la Generalitat es veu en aquesta situació de manca de liquiditat? És una conseqüència de la crisi i la caiguda d'ingressos o bé d'una gestió poc acurada? O li manquen diners perquè té un model de finançament insuficient? I si és així, què és el que falla?
Aquest és el punt de partida del primer Claus que avui emet El Punt Avui Televisió. Es tracta d'un nou programa que, en format debat, vol oferir precisament això, les claus per comprendre alguns dels principals temes de l'actualitat, amb la participació de representants de les diverses formacions polítiques i amb l'ajuda sempre d'un expert independent en la matèria.
El primer Claus –gravat aquest dimarts passat– se centra en el finançament de la Generalitat, i hi participen Pere Aragonès (Junts pel Sí), Santi Rodríguez (PP), Antonio Espinosa (Ciutadans) i Òscar Ordeig (PSC), i hi haurà, a més, la participació del catedràtic d'hisenda pública de la UPF i expert en finançament autonòmic Guillem López Casasnovas. L'economista ha estat reconegut aquesta mateixa setmana amb la Creu de Sant Jordi que atorga el govern.
Tornem a la pregunta inicial: la Generalitat rep prou diners per prestar als seus ciutadans els serveis com ara sanitat, ensenyament, serveis socials o policia? En el model de finançament de les anomenades CA de règim comú –totes menys el País Basc i Navarra–, els ingressos recurrents provenen bàsicament dels impostos propis de cada territori i de les transferències de l'Estat. Aquest aplega tots els diners que paguen els ciutadans dels diferents territoris i, alhora, els redistribueix entre les CA.
Un model millorable
La xifra que rep Catalunya de l'Estat, al voltant dels 18.000 milions d'euros, sembla una quantitat gens menyspreable (suposen més d'un 75% del total dels pressupostos de la Generalitat), però si posem aquesta xifra en relació amb el que reben altres CA de règim comú, està Catalunya ben finançada? Aquí, tant els partits unionistes com els independentistes estan d'acord a dir que no, o en tot cas “que es pot millorar”, que és l'expressió que fan servir Espinosa (C's) i Rodríguez (PP).
Els matisos, però, a aquest aparent consens inicial són importants. Per Aragonès, el problema del model actual –reformulat el 2009 i pendent des de fa dos anys d'una nova actualització– “és que el sistema va en detriment d'aquelles CA amb més capacitat fiscal”. A més, destaca el representant de JxSí, des del 2010 Catalunya ha rebut menys diners dels que li pertocaven “i amb una liquidació que triga dos anys, aquest 2016 rebrem els del 2014 i seran 1.400 milions d'euros menys del que ens pertocaria”. Això, però, no ha de ser motiu de queixa, segons el PP: “Quan hi ha hagut bestretes que han quedat per damunt de la liquidació s'han negociat períodes de retorn d'aquests diners a l'Estat de deu anys”, apunta Rodríguez.
Ordeig (PSC) admet que la diferència entre el que aporta Catalunya i el que aquesta rep del sistema, però pel socialista “el problema és que des de l'any passat hauríem de tenir un nou model de finançament autonòmic i això no ha arribat; això és el que realment cal”, diu, per sobre d'altres prioritats nacionalistes en què s'ha centrat l'acció de govern en els darrers temps.
Per Espinosa (C's), és encertat pensar que la situació actual no és bona per a Catalunya, “el model es podria fer més equitatiu” i proposa en aquest sentit que se simplifiqui el model de transferències que l'Estat fa per reequilibrar els diferents punts de partida de les CA.
En tot cas, tant per Espinosa com per Rodríguez (PP), les mancances del model pactat el 2009 entre el govern del PSOE i les CA afecten tots els territoris, i en tot cas Catalunya no en surt discriminada. El representant del PP hi afegeix, a més, el pes que té sobre la situació actual no només l'impacte de la crisi –“si no hi hagués hagut crisi el model donaria més ingressos”– sinó també el marge d'acció política de la Generalitat: “El sistema ha de garantir que totes les CA ofereixin els mateixos serveis, però de qui depèn la decisió de la despesa és de les CA”.
Per Rodríguez, doncs, si Catalunya, a pesar de tenir més capacitat de generar recursos per la seva economia, acaba destinant menys euros per càpita a un servei bàsic com la sanitat “és només perquè no ha prioritzat la partida tal com ho han fet d'altres”. La comparativa entre territoris és un element clau tal com està plantejat el model.
Catalunya i Extremadura
Si s'agafen els càlculs fets el 2013 per l'economista del CSIC, coordinador del grup que ha elaborat les balances fiscals per al ministeri de Montoro i vinculat al partit Ciutadans, Ángel de la Fuente, el resultat és força cridaner.
Les dades recollides per De la Fuente evidencien que si bé Catalunya va rebre aquell any uns 18.000 milions d'euros, Extremadura va rebre 3.000 milions d'euros. A simple vista, sembla que Catalunya hi va sortir guanyant, però si es té en compte que la població és major aquí, que el cost de vida també és major, que Catalunya ha de suportar més serveis com ara una policia pròpia, etcètera... això ja canvia. I si a més s'hi aplica la solidaritat, resulta que el finançament per càpita que De la Fuente calcula per a Catalunya queda en 1.808 euros enfront dels 2.906 euros.
És una distorsió poc justificable perquè, com explica López Casasnovas, “la solidaritat el que diu és que tinguis el nivell de renda que tinguis la transferència per càpita ha de ser la mateixa”.
Precisament per evitar les distorsions que generen els diferents contextos entre les CA, alguns experts han demanat que es tingui en compte aquesta diferència en el cost de vida. Aquí només el PP s'hi mostra contrari perquè, segons Rodríguez, aquest cost de la vida ja repercuteix en els impostos que es recapten”.
En tot cas, això vol dir que aquestes CA tenen més capacitat per generar ingressos, però cal que l'Estat ho tingui en compte a l'hora de calcular les transferències als territoris? Per ERC, el PSC i C's, la resposta és que sí, però el responsable de Ciutadans creu que aquest cost de la vida no s'hauria de calcular sobre l'IPC.
En canvi, per López Casasnovas aquesta és una premissa errònia “perquè la cistella que elabora l'INE per al càlcul de l'IPC és la que calcula la capacitat de compra”. En tot cas, el catedràtic de la UPF alerta que, tot i que ajustar el finançament al diferent cost de la vida podria ser beneficiós, “també pot acabar tenint l'efecte contrari, ja que podria acabar repercutint en els salaris”.
Sens dubte, un dels aspectes que més pes ha tingut en el debat sobre si el model actual de finançament és just i equitatiu és l'anomenat principi d'ordinalitat. Aquest ve a dir bàsicament que cap CA ha de perdre posicions en recursos per càpita un cop aplicada la solidaritat. Ha estat un dels principals cavalls de batalla de Catalunya en el finançament i va ser també un dels aspectes clau en l'Estatut del 2006 recorregut al Tribunal Constitucional. Tot i així, el conjunt de les forces polítiques presents al plató d'El Punt Avui Televisió assumeixen que l'ordinalitat hauria d'estar present com a principi en el model de finançament. Fins i tot Rodríguez (PP) s'atreveix a assumir un discurs que no ha estat precisament el predominant en els missatges del seu partit tant a Catalunya com, sobretot, a la resta de l'Estat: “El que s'ha de fer és convergir cap a una mitjana però sense que això suposi alterar l'odre en què queden posicionades les CA.”
Pel portaveu de JxSí en el debat, Pere Aragonès, aquest posicionament unànime a favor del principi d'ordinalitat resulta si més no sospitós: “Celebro que tothom hi estigui d'acord, però després s'han de posar les mans a la feina”.
Casasnovas reconeix també que aquesta ordinalitat “ha estat un dels aspectes que més ha enconat el debat entre acadèmics de Catalunya i de fora”, però pel catedràtic, si bé en l'Estatut del 2006 es va voler anar cap a una interpretació massa expansiva, aquest ha de ser un dels punts clau de millora del model, “la capacitat fiscal; és a dir, la capacitat que té una CA de generar riquesa no ha de marcar la quantitat de recursos que rep, però tampoc n'ha de tenir més”. Però si aparentment hi ha facilitat per posar-se tots d'acord en el fet que l'ordinalitat és de justícia, resulta bastant més complicat per als diferents partits contestar quin és el grau de responsabilitat que té un model de finançament deficitari en l'elevat deute que acumula el govern català.
És un problema de fons o també un problema de mala gestió? L'únic que s'atreveix a posar-hi xifres és Santi Rodríguez. El representant del PP creu que el model de finançament només explica el 25% del deute de la Generalitat, mentre que la resta és per una “gestió ineficient i per la manca de contenció en la despesa”.
Sense marcar percentatge i potser amb algun matís més, Ordeig (PSC) creu que també hi ha una part de responsabilitat de gestió “perquè en els darrers anys l'objectiu polític del govern s'ha centrat en altres coses”. A més, per Ordeig, decisions com la de suprimir l'impost de successions no hi han ajudat “perquè estem parlant d'uns 400 milions menys d'ingressos, mentre s'han fet retallades per la quantia de 5.000 milions”. També Espinosa apunta a la mala gestió “perquè altres comunitats, amb el mateix problema de finançament, tenen un dèficit inferior”.
Casasnovas treu força a l'argument de la mala gestió, no pas perquè no hi pugui haver aquest problema sinó perquè, tal com argumenta, el model de finançament és massa determinant: “Cada mes la Generalitat està generant un dèficit de tresoreria de 280 milions d'euros, i aquest o s'eixuga amb un nou finançament o bé no pararà de créixer”.
Passa a la plana següent
Ordeig (PSC): “La quota basca potser s'ha de renegociar”
L'evidència que el govern de Navarra i el del País Basc estan més ben finançats que la Generalitat no suscita discrepàncies entre JxSí, C's, el PSC i el PP, però el bloc es comença a esquerdar quan ha de valorar si aquesta desigualtat és constitucional. Per C's, no. El popular Santi Rodríguez matisa que el model, sí ,“però el resultat, no”, mentre que el socialista Òscar Ordeig considera que el model s'ajusta a la carta magna però que cal retocar-lo. A la pregunta de si s'hauria de suprimir el concert, la divergència és total. Pere Aragonès voldria importar-lo: “Des de Catalunya hi ha una clara enveja.” La formació taronja, que en el programa electoral proposa suprimir els “privilegis forals bascos”, sosté que el sistema actual “perjudica el conjunt” i advoca per un model “únic més equitatiu i més just”. Ordeig prefereix no remenar el cas basc –“els bascos s'han de deixar tranquils, prou problemes tenim els altres”–: “una altra cosa és que en la quota hi ha desajustos i potser s'han de renegociar.” “La clau de la caixa és el que a tots ens agradaria”, admet.
Guillem López Casasnovas diu que “el mirall basc ha fet molt mal perquè Catalunya i altres comunitats que fan aportació solidària han vist la insolidaritat de la quota i com els diferents governs nacionalistes espanyols, quan han tingut responsabilitats al País Basc, han fet el contrari del que havien dit”.
Els partits unionistes, incapaços de xifrar les despeses “identitàries”
Els representants dels partits unionistes van ser incapaços de quantificar les anomenades despeses “identitàries”, un calaix de sastre en el qual engloben des de les obres del Born, Spanair, les relacions exteriors o l'Agència Tributària de Catalunya. Santi Rodríguez (PP) va discernir entre despeses “identitàries” i prescindibles. En aquest sentit, va descartar que el Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) o TV3 responguin a les primeres –“tot i que es cremin constitucions, com aquesta setmana, en directe”–, però va advocar per suprimir el CAC (com han fet algunes comunitats autònomes) i per retallar TV3, “la televisió més cara en valor absolut de totes les televisions autonòmiques que hi ha a Espanya”. El dirigent popular va censurar també l'ús “com a instrument independentista” de la televisió pública per part del govern actual.
“Queda clar que no hi ha despeses identitàries”, va rebatre Aragonès, que va remarcar que es pot criticar l'orientació de la televisió pública catalana, però que té un consell de govern escollit pel Parlament amb majoria reforçada.
D'altra banda, Ciutadans, que va avançar que està treballant en la xifra “identitària” en vista de la negociació del pressupost, detecta 350 ens públics catalans, el doble que a la comunitat de Madrid, segons els seus càlculs. El secretari d'Economia del govern, Pere Aragonès, va puntualitzar que el model de sanitat i de serveis socials a Catalunya és concertat amb el tercer sector i amb l'administració local, amb consorcis que recullen, per exemple, tradicions d'hospitals d'ordes religioses, d'impuls municipal o de cooperatives. “L'altra cara de tenir molts ens públics és que tenim menys funcionaris”, va resoldre el catedràtic Guillem López Casasnovas. Aragonès hi va afegir que el perímetre del sector públic es va ampliant per ordre del Banc d'Espanya per tal de reflectir el conjunt de la despesa pública en l'economia.
