Esperança desfeta

“Som estúpids. Encara pensem que ens obriran la frontera”, deia, compungit, el kurd sirià Muhammad Younes, el dia abans del desallotjament d'Idomeni. I és que, a tocar de Macedònia, la majoria de gent conservava l'esperança. Un cartell amb la paraula hope donava la benvinguda al camp. Just a sota, hi havia una parada on venien falàfels. “Aquí el temps es consumeix i de vegades és com morir lentament. Per això necessiten fer coses”, comentava, fa uns dies, la vigatana Maria Biosca. Dos nois d'Alep, estudiants de dret fins que la guerra els va estroncar el present, es dedicaven a fer pa de pita a les vies del tren. Hi havia botigues de menjar amb cafè, ous i patates xips. També es podia comprar tabac a dos euros i mig o anar al barber. Un home, ja gran, feia flautes i penjolls de fusta amb forma de cor. Un altre construïa avions, camions i trens amb el filferro de la tanca que no han aconseguit travessar.

Tot això s'ha acabat. Era d'esperar. Les ONG gregues van deixar de donar menjar i aigua i cada cop era més difícil l'accés dels voluntaris al camp. Es respirava incertesa i una calma tensa. L'última setmana molta gent ja va marxar. Alguns es van aventurar a travessar la frontera. Els menys agosarats van decidir anar als camps de refugiats oficials i gestionats per militars, que s'anunciaven, repetidament, des d'un altaveu. Autobusos de la companyia Crazy Holidays els venien a recollir. Cínica ironia. Però la majoria de gent es volia quedar. Després de tres mesos, la seva tenda era el seu únic refugi, on convidaven els voluntaris a menjar i a prendre cafè.

Idomeni no es pot explicar sense l'ajuda dels voluntaris. N'hi ha molts de catalans i de l'Estat espanyol. Els vols directes des de Girona fins a Salònica, a una hora d'Idomeni, segurament, hi han contribuït. Des de fa més de dos mesos, ells han ofert aliments i els serveis bàsics als refugiats. Sobretot, els han donat suport i han escoltat i compartit les seves històries. Persones d'arreu d'Europa i refugiats vinguts de diversos països han teixit forts lligams en aquesta estació sense trens.

Les botigues de menjar, gasolineres, els restaurants i els hotels d'aquest indret tan poc turístic s'han omplert amb l'arribada dels voluntaris. La majoria dormen a Polikastro i Axiopolis, a 25 quilòmetres del camp. María Ruiz, de Galícia, fa gairebé dos mesos que viu en un apartament llogat: “Al principi, en un pis per a nou persones pagàvem 200 euros al mes. Ara en paguem 250 a la setmana.” El punt de trobada dels voluntaris és el Park Hotel, a Polikastro. “Fa dos o tres anys s'allotjaven a l'hotel els sirians amb més recursos econòmics i des de fa uns quatre mesos només hi ha voluntaris”, comenta el propietari.

Laura Arcas, una voluntària gironina, abans de deixar Idomeni, es preguntava: “Com poden néixer flors rere la tanca? Com pot florir la primavera en aquest lloc tan trist?” Idomeni eren camps verds refrescats i enfangats per la pluja de maig, on passejaven amics i parelles al capvespre. Era l'olor de llenya humida i de plàstic cremat per fer foc. Tendes de campanya sobre les vies del tren. Roba de colors estesa a les tanques. La frontera que, pacientment i durant més de noranta dies, anhelaven travessar. La fotografia deplorable d'una Europa desmemoriada i sense escrúpols. L'espera inútil. El nom de l'esperança, avui desfeta, d'en Muhammad.