“Tinc els meus dubtes que el poble vulgui de debò la llibertat”

Era previsible, i sabia que l'alt tribunal i el govern espanyol reaccionarien de manera agressiva. Les vies pacífiques, democràtiques i dialogants no existeixen. No es pot fer una revolució sense revolucionar-se.
Si volem fer una revolució sense que es noti, no té sentit; això vol dir que l'enfrontament, arribats a aquest punt de la història, és inevitable, però serà molt diferent respecte a fa mig segle o fa tres segles.

La lògica del Parlament de Catalunya és molt difícil d'atacar. En tot cas, quan aquesta lògica es transformi en fets, és quan sí que hi haurà motius per atacar. El que passa és que cada vegada que, des del PP, el senyor Rajoy fot un clatellot a Catalunya, guanya vots; per tant, no deixarà de fer-ho. Hi ha altres camins, com hem vist arreu del món, com ara agafar la part que es vol separar i dir-li: “Escolta, què voldries a canvi? Vols controlar els immigrants? Vols Rodalies? Controlar l'impost sobre la renda?” Estic convençuda que arribaríem a un acord ràpidament, perquè el poble català és molt pacífic i, encara que fos peix al cove, acceptaríem. Però la lògica de Madrid és: com més clatellots a Catalunya, més vots.

No hi estic d'acord, amb el referèndum unilateral. Crec que serà una bestiesa semblant al 9 de novembre, en què només votaran els ciutadans que volen el sí, i no té cap legitimitat internacional. Així doncs, no hi sóc favorable, també perquè ja ho hem fet, i no sé què aportaria. En canvi, els referèndums encarregats pel poder són molt difícils de guanyar; ho saben el Canadà i Escòcia. Crec que el camí és el de la declaració unilateral d'independència (DUI) i no pas el del referèndum unilateral d'independència (RUI).

Tots. Hem de ser valents, hem de tenir clar el que volem, i aquí és on tinc els meus dubtes. El poble català és molt emotiu i molt amant dels seus propis símbols, molt expressiu a l'hora de presentar les reivindicacions. Però, a l'hora de seure en una taula, dialogar i entrar en el sistema, aleshores no estic gaire segura que el poble estigui decidit a arribar a situacions fins i tot de violència per conquerir la llibertat.

No em refereixo a un conflicte armat, que entraria en oposició amb els principis de la Unió Europea. Em refereixo al que han estat fent fins ara: qualsevol llei que ha aprovat el Parlament de Catalunya, el Tribunal Constitucional l'ha anul·lada, fins i tot una cosa tan bèstia com la llei contra la pobresa energètica. I, per exemple, tampoc tenim competències per acollir els immigrats: això és escandalós! El que passa és que Europa no ens farà mai cas mentre no siguem estat.

Aquest és el nostre drama. No ens ajudaran fins que no siguem estat i no serem estat si no ens ajuden. Per tant, no sóc gaire optimista... Crec en aquest poble, crec que ho està fent genial, i crec que
els polítics són bastant honestos, no
ens amaguen gaires coses, però tinc els meus dubtes –i això ho dic amb molta recança– que el poble, de debò, vulgui
la llibertat.

Tota la divisió entre partits és certa, però és peccata minuta. Fer una revolució sense que es noti no pot ser. Més enllà de l'emotivitat de les banderes, els himnes, les proclames i tota la part visceral, no estic segura que la revolució funcioni a escala global al nostre país, a banda d'una minoria molt activa i molt meritòria. Això vol dir que, en el moment
en què s'hagi de fer un tour de force,
no estic segura que tinguem el poble al nostre costat. I encara diré més: si ens proposessin un referèndum des d'Espanya, no estic gaire convençuda de la victòria del sí.

Hi ha una covardia endèmica d'ençà que hem perdut totes les batalles i totes les guerres. Ens han dominat de totes les maneres i no hem reaccionat... I Franco se'ns va morir al llit! Catalunya ha continuat lluitant per la seva llengua, que és un prodigi, és un miracle que no entén ningú al món. És increïble que, després de tants atacs, la llengua catalana sobrevisqui, amb molts problemes –és cert–, perquè està moribunda... Això vol dir que hi ha una resistència enorme. Però em fa molta por que, a part de salvar la llengua
i la llibertat d'exhibir banderes i fer gestos simbòlics, no estiguem gaire en condicions de fer un pas més arriscat.

Hi ha una diferència: que els gal·lesos, els irlandesos i fins i tot els escocesos se senten british. En canvi, nosaltres i els bascos –amb els gallecs, ja no m'hi poso– no ens sentim espanyols, i tenim la sensació d'estar lligats per força a Espanya. Quins són els camins per sortir-se'n? O bé el govern té una carta amagada, cosa que no crec, o bé el camí serà dolorós. Em pregunto si un govern intel·ligent ens cediria el control de Rodalies, de les carreteres, la gestió dels immigrants, ens concediria poder tenir una hisenda pròpia... Aleshores no hi hauria cap català que dubtés a agafar-s'hi. Però, com que només rebem clatellots, perquè políticament és rendible, no anem enlloc.

Ara estem en una situació en què no ens havíem trobat mai, i ho dic com a valenciana, perquè a València les coses estan canviant després d'una llarga dictadura del PP. A escala mundial, però, està creixent el racisme i, per tant, està creixent la por de la llibertat, i això, evidentment, ens afecta. El món camina cap a un altre lloc. Si és certa la teoria del pèndol, després de la dreta vindrà l'esquerra, i les noves generacions podran fer més coses i serà fantàstic. Però estem en un moment molt dolç, i ja no podem retrocedir, però sí quedar-nos com estàvem. I no sé què hi ha pitjor que això. És a dir, que la presidenta del Parlament, que ha complert de manera exhaustiva el reglament del seu Parlament, sigui insultada en els titulars dels diaris de tot Espanya mostra que la pressió és enorme i que el nostre provincianisme també és enorme.

Sí, segur. Ja ho deia Joan Fuster, que tot això s'ha de fer, però millor amb menys banderes i menys himnes, i ambmés intel·ligència. Hem de començar a pensar racionalment i a buscar arguments jurídics, estudiar quina resistència es pot fer i quins aliats es poden trobar. Només amb l'emotivitat no es pot posar fil a l'agulla.

Estic convençuda que tots els polítics estan fent els seus deures. Com deia, em fa dubtar més l'actitud de tots nosaltres. Emotivament, tenim la immensa majoria, però a l'hora de dir “hem de retallar per aquí i per allà, i hem de passar un parell d'anys sense Seguretat Social”, que podria ser, doncs la gent es tiraria enrere. Perquè a Madrid tenen l'aixeta dels diners i, si fan la guerra bruta, la incomoditat serà majúscula, i tinc els meus dubtes que el poble català estigui disposat a passar per aquí.