Un sopar de fa mig segle

Al mes d’agost farà cinquanta anys que es van fundar les Brigades Roges (BR) en un sopar a la trattoria Da Gianni de Costaferrata, un petit poble del nord d’Itàlia al peu dels Apenins del nord d’Itàlia. La trattoria segueix oberta però les BR es van donar per dissoltes el 1988. L’organització terrorista d’extrema esquerra arribaria al seu zenit el 1978 amb el segrest del primer ministre Aldo Moro i el seu posterior assassinat al maleter d’un Renault 4 vermell. El brigadista Mario Moretti, present al sopar de Da Gianni, va ser qui va prémer el gallet. Mig segle més tard d’aquell sopar d’estiu, què se n’ha fet dels principals dirigents de les Brigades Roges?

En primer lloc, cal dir que no resulta fàcil identificar qui realment portava la batuta al Partit Armat, tal com els brigadistes es referien a la seva organització. Renato Curcio, el sociòleg de la Universitat de Trento, està considerat sens dubte com el fundador de les BR. Procedent de l’esquerra revolucionària extraparlamentària del seu Collettivo Politico Metropolitano, va convèncer el 1970 un centenar de militants d’emprendre el camí de la lluita armada per derrotar el doble enemic: el govern burgès de la Democràcia Cristiana i l’oposició del Partit Comunista Italià, “traïdor” a la causa obrera. Després de cinc llargs anys d’atemptats, el dirigent històric dels brigadistes va ser empresonat el 1976 i va passar 25 anys a la presó. Curcio va renunciar al marxisme-leninisme per definir-se com un anarcocomunista i va fundar a la presó la cooperativa editorial Sensibili alle Foglie –sensibles a les fulles–, una associació antipsiquiàtrica–, des d’on en sortir de la presó ha editat i publicat multitud de llibres fins al dia d’avui. Mai s’ha penedit de la lluita armada.

Amb la caiguda de Curcio, Mario Moretti va passar a dirigir les Brigades Roges el 1976. Membre de l’ala més dura, va ser ell qui va organitzar amb precisió militar el segrest de Moro a la Via Fani i va executar la “sentència de mort”. El 1981 Moretti va ser finalment detingut a Milà i condemnat a sis cadenes perpètues, no sense patir un intent d’assassinat en el seu primer dia a la presó de Cuore, quan un pres comú se li va llançar a sobre i li va clavar un parell de ganivetades. L’agressor, definit pels testimonis com la “bèstia”, va resultar ser Salvador Farré, un pres català del clan mafiós dels Catanesi, amb diverses cadenes perpètues per haver matat dos carabiners i per l’assassinat d’un activista de l’extrema esquerra en una altra presó. Moretti va sobreviure i actualment és l’únic brigadista que encara dorm a presó, si bé en règim obert des del 1997.

Tanmateix, sempre ha planat la sospita que la direcció real de les BR no era ni a Roma ni a Milà, sinó a París i molt concretament a l’escola de llengües estrangeres Hyperion. Aquest nom encara ressona com un malson a Itàlia. Quan Curcio fou detingut, molts brigadistes van refugiar-se a França, protegits per la doctrina Mitterrand, que denegava sistemàticament tota extradició a Itàlia d’exiliats relacionats amb les BR. L’italià més enigmàtic de París, i segurament de tota la història de les BR, va ser sens dubte Corrado Simioni, que al sopar de Da Gianni va crear un grup paral·lel secret conegut com els Superclan –superclandestins–, format per una desena de persones, que incloïa noms com Giulia Archer, Vanni Mulinaris i Mario Moretti. Amb ells Simioni va fundar Hyperion a París i va obrir seus a Roma i Brussel·les. Diversos jutges italians han acusat repetidament Simioni de ser el cervell de tota l’estratègia brigadista i l’escola Hyperion de ser el punt de trobada a París dels terroristes italians amb diversos serveis d’intel·ligència com el KGB i els serveis secrets francesos. Craxi va arribar a batejar Simioni com el Grande Vecchio, el gran manipulador, i diverses comissions parlamentàries italianes han definit Hyperion com la cuina on es va sabotejar el “compromís històric” entre la DC i el PCI. Simioni mai va ser extradit a Itàlia. Sempre va comptar amb l’ajut de l’Abbé Pierre, amic comú amb el president Mitterrand, per protegir-lo. L’única imatge que existeix de Simioni és de finals del 1992, en què apareix al costat de l’abat francès en una audiència privada amb el papa Joan Pau II. Simioni no va tornar mai més a Itàlia i es va retirar al sud de França, on regentava una casa rural al costat de la seva parella Giulia Archer.

Mig segle després d’aquell sopar d’estiu a Da Gianni que va donar el tret de sortida a les BR, resten encara moltes qüestions per resoldre.