“Els Borbons són corruptes, els ve de mena”

Sí, i tant! I no només l’espanyola, però l’espanyola, més.

No tinc por de res, a la meva edat. A més, no vull tenir por; si tingués por, encara ho diria més. No s’ha de tenir por de dir el que un pensa. Pots estar equivocat, em podrien arribar a demostrar que és mentida i que la monarquia ni ara ni mai no ha estat corrupta, imagina’t que ho poguessin arribar a demostrar. Bé, doncs llavors diria que m’he equivocat, però és molt difícil que m’ho demostrin, perquè els llibres d’història són plens de corrupcions borbòniques.

Espero que sí, és un anacronisme total i absolut. Són anacronismes que cal superar del tot i passar a èpoques molt més democràtiques. Una persona pot ser molt de dretes i molt empipadora com a president de República, però sempre hi ha l’esperança que al cap de quatre anys el puguis fúmer al carrer.

Al Regne d’Espanya, no. A Suïssa, pot ser.

No.

En el PSOE i en el PSC hi ha molta gent republicana, el problema és que hi ha molta gent republicana amb direccions polítiques que no ho són. I si ho ha acaben sent és perquè la monarquia ja s’acaba i llavors tots seran republicans. Però seran republicans segons bufi el vent. Si el vent és republicà, seran republicans; si el vent és monàrquic o convé més mantenir la monarquia perquè l’Íbex no troba recanvis per a les seves cúpules, doncs continuaran sent monàrquics.

No. Què defineix un partit, la gent de base o les direccions? A la direcció de Podem crec que hi ha gent que és republicana, però majoritàriament no ho crec. En el moment en què Pablo Iglesias va regalar Joc de trons a Felip VI va fer tota una declaració de no republicanisme. No crec que a cap republicà sincer li surti mai fer cap regal al futur rei, perquè aleshores encara era el futur rei, un rei que, a més, no es preocupa per entendre’ns. Ho he sentit fa tants anys que la qüestió monarquia-república no és a l’agenda! No és un problema d’agenda, és un problema de principis, d’entendre o no la democràcia, o de tolerància o no amb la corrupció. I els Borbons són corruptes, els ve de mena, dels avis, els besavis; no crec que ningú se’n deslliuri.

Molt llarg, no? Una dècada és molt de temps. Aquí assumim que ara és un moment inaguantable, no es pot seguir aguantant aquesta monarquia que ens toca i que, a més, està fent aquests paperots d’on és Wally i amb qui ha marxat. Tot plegat és escandalós. Com vols que siguem un país seriós si l’excap d’estat s’atreveix a fer aquests paperots ara i amb tots els paperots que havia fet abans. I el preparao s’ha preparat amb aquests exemples. És increïble.

Pots buscar trenta mil arguments per dir que no té res a veure, però jo diria que d’entrada una miqueta més a prop, sí, perquè vol dir que hi ha una esquerda en el blindatge que es va fer a la transició. I perquè el primer deure de tot cap d’estat, sigui qui sigui, en un Estat d’herència franquista, és la sacrosanta unitat de la pàtria. Per tant, aquí hi ha una esquerda, i aquesta esquerda es pot aprofitar. Hi ha molts puretes independentistes que diuen que no, però jo crec que això és ser curt de vista. Jo repassaria amb lupa i amb microscopi si obre o no esquerdes, i m’inclino a pensar que si les busquem, les trobem.

És molt trista la degradació del Parlament. L’XI legislatura tenia una presidenta excepcional. Hi va haver moments brillants de valentia, s’hi estigués o no d’acord, perquè jo no vaig estar per exemple d’acord ni de bon tros amb moltes de les coses que es van proposar, però es van saber proposar i es va tenir valentia per tirar endavant, i, sobretot, es va aconseguir una cosa que difícilment el Parlament de Catalunya aconsegueix, que és una comunió amb la gent, encara que es va esberlar el dia de la República instantània, de caducitat imminent. Aquell dia potser es va trencar en bona part, però es van aconseguir un 1 d’octubre i un 3 d’octubre. Ja sé que ens ho volen fer oblidar. La nostra força està en el fet que recordem que som 1 i 3 d’octubre.

No, és clar que no l’observo, perquè hem fet un pas enrere. Hem acceptat donar-los poder perquè els tenim por. Ho noten tant! Com els milhomes dels instituts i les escoles: quan noten que un té por li fan bullying senzillament perquè té por.

Reconeguda, confessada. La mateixa associació Adic del Parlament ho ha dit. Però és que aquesta autocensura hi és a Televisió de Catalunya, a molts mitjans. La censura hi és. Tard o d’hora hem de començar a dir a la fiscalia que no li tenim por i que no és veritat que estiguin tan preparats. Això t’ho dic després de trenta anys de vida universitària. De vegades la gent es pensa que jo soc només aquella senyora que retira banderes, i no, tinc una vida universitària i uns quants llibres escrits. Llavors, quan diuen que estan molt preparats, me’ls escolto i dic, però si no saben ni parlar! On és la preparació, els anys, se suposa, d’investigació i fonamentació del seu lawfare? No hi són, són fantasmes, són fantasmades de fantasmes.

Confio molt en el criteri del president. Al començament, quan van posar la gent a la presó, quan hi va haver el 155, pensava que sí, que calien eleccions, perquè dirigir des de la presó és tremendament difícil i també de vegades perillós. En això, els bascos hi tenen molta experiència. Però si se segueix la plantilla dels partits, és difícil pensar que res canviarà. També hauria de sortir gent nova i una mica deixar-nos estar de partits i que es posessin al davant d’àmplies convocatòries de ciutadania persones si és possible amb un cert nivell intel·lectual i amb una educació de servei important i amb una claríssima i demostrada voluntat democràtica. Després d’unes eleccions, seguint la plantilla dels partits, crec que seguirem una mica allà mateix, poc canvi hi haurà. Els canvis han de ser de més profunditat, no només de llistes electorals.

Jo penso que la Jéssica fa el que pot, però no té ni equip ni prou solidesa. Ella posa voluntat a mantenir-se en el poder, on ha arribat una mica per casualitat després de l’Albano Dante Fachin i per deserció de Xavier Domènech, però totes les coses que s’aconsegueixen així tenen una mica, no sé si de fals, però sí d’inestable. A la Jéssica li van dir: ets la primera, ensenya el no, i la Jéssica va i ensenya el no. És clar, una persona demòcrata de pedra picada, que són les que ara convenen al Parlament, aquestes coses no les fa, perquè li surt de dins “què m’estàs dient, em vols convertir en una delatora?” No s’adquireix d’un dia per l’altre la seguretat, la profunditat, la força democràtica que cal en aquests moments per tirar endavant una oposició. D’altra banda, no és que fos una delatora, senzillament li van dir delata i va obeir.

Jo vaig donar suport a la Clara Ponsatí. La vaig conèixer amb catorze anys i l’he seguida, he vist la seva evolució i sempre m’ha semblat una persona molt intel·ligent i tremendament preparada i valenta: es va enfrontar cara a cara amb la policia. Quan la Clara es va presentar a les europees li vaig dir que com a amiga li donava suport, i tant! Anava de número tres amb Puigdemont, en deien el millor trident per a Europa, però el millor perquè hi havia la Clara. Si no hi hagués hagut la Clara en el trident, no sé què hauria fet. Tot i així, segueixo pensant que la gran feina que estan fent Puigdemont, Toni Comín i ella al Parlament és conjunta i que Puigdemont és molt millor que altres opcions.

No crec que em vegis donant suport a ningú. Per més que els partits canviïn de nom, si segueixen plantilles ja molt utilitzades i gastades, no s’aconseguirà el que cal en aquests moments, que és un lideratge plural. Ja veurem les llistes, però dins de Junts, crec que no. De vegades surten propostes a Twitter que van des de la Tamara Carrasco fins a la Dolors Sabater, o la Laura Borràs, que és una gran persona, la Clara... Aquestes llistes així m’agraden, però les llistes de partit m’agraden molt menys.

No tinc ni ganes, ni edat, ni salut. Una de les condicions bàsiques seria el vot en consciència. I això no hi haurà mai cap partit que ho accepti. Penso que els diputats han de poder votar en consciència.

Per part del govern de l’Estat, que es va fer molt malament perquè en el que menys semblava que es pensava era en la pandèmia, amb aquells militars en les rodes de premsa. Es pensava en la unitat de les pàtries i en els prestigis, i la gent s’estava morint. És horrorós. A Catalunya se li ha retallat la sanitat des de fa una dècada, hi ha pocs mitjans i tampoc no es va demanar que es posés a davant la gent que en sabia més. Aleshores, sense mitjans, amb poca gent sabent-ne... una desgràcia. Molta gent va emmalaltir sense que hi hagués l’altura suficient per entendre coses fonamentals, que hi ha un estil de vida que ens portarà cada vegada més malalties, que aquest món que podia haver globalitzat la salut el que ha fet és mundialitzar la malaltia, que cada dia continua morint gent de malalties evitables i no ens n’adonem, i que ens hauríem de preocupar molt més pel que respirem, amb mascareta i sense mascareta... I després, cal denunciar la mercantilització que entorn a la Covid-19 s’ha fet, i continua donant molt bons negocis a determinats privats, que estan en sanitat però podrien haver estat perfectament en el gremi de la ferreteria o en el de les begudes amb sucre.