Desengrutar la DUI

Engrut: capa de substància sobreposada, especialment de brutícia, que es forma i amassa sobre la pell, els vestits, o sobre conceptes, records o relats d’allò viscut, jo hi afegeixo.

Aquest 2020 l’aniversari de la DUI es produeix en un context que aporta dos elements rellevants. D’una banda perquè és el tercer aniversari, i tres anys de perspectiva ja permet analitzar els successius dols i els seus processos, tornar a mirar i transitar el camí fet i sobretot netejar l’engrut que el desdibuixa, i d’altra banda perquè l’aniversari arriba emmarcat de noves condicions d’incertesa, tant pel preocupant rebrot de la pandèmia i les múltiples crisis –climàtica, sanitària, econòmica, social, educativa…– obertes, com per l’accelerada descomposició de les estructures d’estat que sustenten el règim del 78 i l’avenç de la impunitat de l’extrema dreta. Les desigualtats i la pobresa creixen al mateix ritme alarmant que el perill del populisme de dretes. Mentrestant, la causa general contra l’independentisme no s’ha aturat per més que hagi canviat el signe del govern espanyol que va començar-la, i a Catalunya l’enèsim atac a les institucions sobiranes, la destitució del president de la Generalitat, ha obert la porta a unes noves eleccions autonòmiques que s’albiren molt tòxiques, però que són també una nova finestra d’oportunitat.

Vet aquí tres capes gruixudes d’engrut que cal dissoldre:

Contraposar l’independentisme a la solidaritat amb els diferents pobles i persones de l’Estat espanyol, quan és tot el contrari. Defensar el dret d’autodeterminació dels pobles dins l’Estat és millorar la qualitat democràtica de tots, i ja s’ha pogut comprovar com l’embat independentista està contribuint a desemmascarar clavegueres i febleses de la democràcia vigent, massa dominada per matrius de poder colonial. Urgeix que l’esquerra espanyola es desmarqui del corrent que pretén criminalitzar l’independentisme no només policial i judicialment sinó també a nivell conceptual i ètic.

Separar la lluita independentista d’altres lluites populars. El poder popular existeix en la mesura que tenim capacitat per sumar voluntats i teixir organització col·lectiva, i és un poder que fa creïble i efectiu que el poble salva el poble. Sigui defensant les urnes, aturant desnonaments o teixint xarxes solidàries durant la pandèmia. Construir República social, barri a barri, poble a poble, sumant lluites.

Percebre fracàs. Cal ser molt crítics i analitzar les errades, però sobretot cal posar en valor que qualsevol lluita popular no-violenta que pretén un objectiu d’aquesta magnitud requereix estratègia planificada, preveure escenaris i respostes possibles. El fracàs seria malbaratar tot el que s’ha fet fins ara.

A l’estil d’una de les frases filosòfiques més populars de Tagore: podem seguir lamentant tot el que podria haver estat i no va ser, i podem seguir malmetent les confiances i les esperances amb aquest demolidor caïnisme partidista disputant l’hegemonia. O podem posar en valor tot el que tenim i traçar una estratègia compartida per seguir avançant en el camí obert, que és molt més segur i eficaç del que ens volen fer creure.

Més que mai la República Catalana hauria de ser la resposta inclusiva, l’esperança en aquest país millor que ha d’estar al servei de la vida de la majoria, i que en el camí per aconseguir-la pot ser instrument per superar els estralls del sistema polític espanyol vigent, basat en l’herència franquista disfressada de monarquia parlamentària.