Ja fa temps que la defensa de la UE i dels estats membres està en qüestió. Des de la finalització de la Segona Guerra Mundial, els EUA van assumir la seguretat i defensa de l’Europa occidental, en part també pel seu interès de contenir el bloc soviètic. Van passar els anys i als estats de la UE ja els anava bé aquest plus de seguretat, que a més es va consolidar amb l’OTAN. Això va provocar que per a la majoria d’estats de la UE no era prioritària la inversió en defensa, i els governants ja s’hi sentien còmodes, donada l’oposició de la ciutadania a fer-ho. Va ser Obama qui va alertar la UE i els estats membres que haurien de valorar de gestionar la seva pròpia defensa, expressió que Trump va explicitar amb més èmfasi. I avui, la guerra d’Ucraïna ha posat sobre la taula el debat de quina defensa ha de tenir la UE i els seus estats. De moment s’estan prenent decisions consensuades de suport militar i econòmic a Ucraïna, però no s’entra en el fons de la qüestió, tot i que ja en la darrera cimera de l’OTAN es va acordar que els estats europeus haurien d’arribar a dedicar a defensa el 2% del seu pressupost. Això comportarà increments importants perquè, com és el cas de l’estat espanyol, amb l’1,3%, i d’altres, el percentatge s’acosta més a l’1% que no pas al 2%. Hem de tenir en compte que els EUA hi dediquen prop del 4% i altres estats importants del planeta superen el 2%. De fet, a part de la inversió econòmica en defensa, també s’ha de determinar quina estratègia ha de tenir la UE i, en aquest punt, s’obren diferents escenaris. El primer seria no disposar de defensa, però això s’emmarca en una situació utòpica, perquè mentre hi hagi estats que hi inverteixen, cap altre hi renunciarà. Un altre estadi seria quedar-se com actualment, situació que esdevé totalment insuficient per fer front a les necessitats d’avui. Un altre seria apostar per arribar al 2% d’inversió en defensa, però mantenint els exèrcits estatals, fet que continuaria mostrant les limitacions logístiques i d’eficiència actuals. Per altra banda, un altre model seria mantenir l’aposta del 2% i fer sinergies conjuntes que convergeixin a mitjà termini en un exèrcit europeu coordinat, model més eficient perquè aprofita economies d’escala i més capacitat d’acció. I una darrera opció seria aprofundir en un acord amb l’OTAN per gestionar la defensa europea des d’aquesta institució, mantenint els acords actuals, però incidint en aspectes locals de cada estat membre. I d’altra banda, també s’ha de tenir en compte què diria la ciutadania europea, depenent de l’opció que s’anés obrint camí, ja que es mostra pacifista, com ja s’ha manifestat en diferents ocasions. Els governs i la ciutadania europea no poden demorar més què vol ser la UE pel que fa a seguretat i defensa, perquè el món i els estats que el componen, especialment els importants, tenen clar que aposten per inversions substancials en defensa. A vegades cal ser fort per poder aturar conflictes, també per forçar a escenaris de desarmament i per defensar la llibertat, seguretat i benestar de la ciutadania.