L'estrella fugaç de l'univers valencià

Resulta difícil explicar l'èxit d'algunes pel·lícules sense la intervenció dels actors secundaris, sense ells els protagonistes queden orfes. Ricardo Costa ha reeixit en el paper que li ha tocat desenvolupar en la causa dels vestits: el d'un secundari de luxe, impecable en la seua interpretació. Des que es va asseure, primer en el banc dels acusats juntament al protagonista d'aquest film –digne d'haver sigut dirigit per Luis García Berlanga–, fins a l'últim dia, quan a penes va somriure en conèixer el veredicte de no-culpabilitat, Costa ha mantingut una actitud neutral. Lluny dels atacs d'histrionisme del seu company de desventures, l'actual diputat del PP ha sigut l'alumne model, un exemple per al díscol amic de bancada.

No obstant això, Costa no ha volgut mai ser un secundari. Bona prova d'això és una de les converses que es van poder sentir durant el juí, en què demanava la intercessió d'Álvaro Pérez El Bigotes perquè Camps el col·locara en el seu govern. El de Castelló també volia controlar, com ho feia al partit des de la poltrona de la secretaria general, tot allò que es cuinava en un dels governs autonòmics amb major projecció estatal, gràcies en gran mesura al balafiament en grans esdeveniments.

L'aspirant “a tot”, però, va haver de passar de nou a un segon pla en esclatar l'escàndol. Va amenaçar d'estirar la manta i fer caure la resta dels implicats en les xarxes gürtelianes. Finalment la direcció va forçar la seua retirada: el va suspendre de militància, li va llevar la secretaria del partit i el càrrec de síndic grup parlamentari. Desterrat a l'escó 98, l'últim de la bancada popular, Costa –germà de l'exministre de Ciència Juan Costa– va resistir un últim repte de Camps i es va negar a signar l'escrit de conformitat de culpabilitat fins que ho fera l'expresident. I això l'ha salvat. El PP s'ha afanyat a a emparar Camps, però no diu res de Costa, convertit ara en un actor mut.