Les esquerres

Estem ja en plena precampanya de les europees i és fàcil comprovar com en el discurs del PSOE s'ha produït un canvi substantiu, concretat en la reiteració de la seua condició d'esquerra, és més, com voler ser l'esquerra que lluita contra la dreta. Ja des del primer instant Elena Valenciano de forma reiterativa, a la seua presentació com candidata, no deixà de repetir el terme “esquerra”. Després de molts anys d'evitar el terme, de situar-se un tant sense cap referència ideològica, es recupera un llenguatge tradicional, situant al centre del debat la confrontació dreta-esquerra.

També la dreta ha recuperat eixos termes tradicionals i aleshores, qualifica l'enemic com l'esquerra. Estem ja lluny d'aquelles construccions que apuntaven a la desaparició dels conceptes clàssics entre dretes i esqueres, fins i tot, alguns nous moviments alternatius sostenien la superació de l'esmentada dicotomia, al centrar la confrontació en el terreny de la crisi ecològica per cas. Amb la crisi actual, amb les evidencies presents, en especial les injustícies dels mercats, així, de nou la desigualtat obliga a la redefinir la política i les propostes en termes de categories o conceptes.

Al 1995 l' editorial valenciana Afers ens oferí un llibre clau de Norberto Bobbio,“Dreta i esquerra. Raons i significats d' una distinció política”, la seua relectura pot ajudar-nos a entendre prou la situació i, a aclarir fets com la recent crisi de govern a Andalusia, al menys així, ho veig jo.

L'lement central que explica l'existència de dreta i esquerra el situa Bobbio en la qüestió social, en la lluita per la igualtat, per neutralitzar o acabar amb un sistema que genera i reprodueix la desigualtat. La dreta admet la igualtat formal, la jurídica o legal, però, no qüestiona en cap aspecte el sistema que la crea. L'esquerra representaria l'ideal igualitari. Com a caminar cap aquest ideal, com fer-lo possible? La història de les darreres dècades evidencia com l'esquerra ha estat un concepte genèric i, aleshores, diverses formes d'entendre les coses han anat sorgint-ne, unes més radicals altres més moderades o respectuoses amb el sistema, així com nous agents que incorporar al projecte com son el feminisme, el nacionalisme oprimit, o l'ecologisme.

El discurs socialdemòcrata volent ser la totalitat de l'esquerra, de tornar al bipartidisme precedent, intenta oblidar la seua fragilitat, la necessitat d'aliats, de comptar amb aquelles altres opcions que pretén ignorar. La crisi d'Andalusia resulta un clar exemple, amb les dades que s' han publicat i el coneixement que tinc pel meu pas per una de les dues parts implicades, considere que uns i altres s' han precipitat, i que les esquerres tenim que afrontar amb rigor unes pautes sobre com actuar en governs de coalició, a no ser que es vulga ser l'única opció, i com ja sabem això implica deixar el camp lliure a la dreta.

Que hi ha contradiccions, que la col·laboració resulta complicada, ho sabem. La impaciència d'uns, el pragmatisme d'altres, les mitges tintes, el problema dels ritmes...són reals, l'entesa exigeix debatre i diàleg i no ruptures precipitades. Al cas valencià, hi tenim exemples locals, en la perspectiva del 2015 caldrà anar pensant aquests tipus de situacions i no improvisar.