Política

“Que sigui l'última”

Oriol Serra, un dels molts manifestants que han anat a les manifestacions massives dels darrers anys en favor de la independència, confia que la d'ahir sigui la definitiva

Lluny de la crispació, els participants de les darreres Diades es manifesten en família i no converteixen la política en un assumpte de disputa entre amics i familiars

Si això és una revolució,és una revolució molt atípica, de cotxet infantil
i protector solar

No va costar gens trobar ahir a Barcelona algú que hagués anat a les tres Diades massives per la independència des del 2012. De fet, el que era complicat era trobar algú entre els manifestants que no hagués estat en les anteriors. Després de la resposta sorprenentment massiva del 2012, i de la disciplinada i complexa organització de la Via Catalana el 2013, alguns manifestants ja comencen a adquirir una certa experiència gairebé professional. “A mi el que m'agradaria és no haver de tornar per la Diada de l'any vinent”, explica Oriol Serra, un manifestant partidari de la independència des de ben jove, però que no ha estat mai militant en cap partit ni moviment, i que, com molts altres, no ha faltat a les grans cites del sobiranisme dels darrers anys.

“La primera vegada que em vaig adonar que el país estava canviant va ser en la del juliol del 2010; em va sorprendre molt la quantitat de gent que s'hi va aplegar i com l'estelada va ser la gran protagonista per primer cop”, explica.

L'Oriol ha anat al tram 18 amb el seu fill Biel i la colla d'amics. La seva dona, l'Eva, havia de treballar i no ha pogut venir. L'Oriol i en Biel, de set anys, han vingut en metro des de Sant Andreu de Palomar. A la rambla de Catalunya troben els amics. Se saluden, fan bromes, s'expliquen les vacances. Cotxets de nadó i els nens més grans que corren al voltant. Parlen de tot excepte de política. L'Anna i el Germinal tenen la notícia bomba: esperen el primer fill al març. Més abraçades, felicitacions efusives. Si això és una revolució, no és cap revolució de vellut: la catalana és atípica, una revolució de cotxet infantil i protector solar. Les crítiques al procés independentista com a desafiament radical queden lluny de les estampes intergeneracionals que ofereix la V. “Hi he portat en Biel perquè m'ho va demanar i sabia que hi hauria nens de la seva edat”, explica l'Oriol. A les manifestacions anteriors, el petit no hi va anar, massa aglomeracions. “Espero que d'aquí a uns anys en tingui un bon record, que pugui dir «Jo hi vaig ser»”, explica el pare.

Després de la sorpresa de la manifestació del 2010, la que més impacte va causar a l'Oriol va ser la del 2012: també hi va anar amb els amics, i hi havia tanta gent que al final van fer una ruta alternativa, paral·lela a l'oficial, perquè l'itinerari oficial pel passeig de Gràcia i Via Laietana era impracticable. En la Via Catalana, l'any 2013, va ser una de les baules de la cadena humana al seu pas pel parc de la Ciutadella.

“No he estat mai gaire de manifestacions”, explica l'Oriol, que no en recorda cap altra en la seva joventut. De la independència, en parla de tant en tant amb els amics i amb la família, però només de tant en tant i si tots més o menys hi estan d'acord. “Alguns a la família hi estan en contra i simplement el que fem és no parlar gaire d'això, no deixarem pas d'anar-hi a dinar els diumenges”, explica.

Ja al mig de la Diagonal, l'Oriol i els seus companys ocupen lloc a la V. Sembla que no hi ha prou grocs en una fila i un home de l'organització els intenta ajuntar més. Quan tot queda format, tot és esperar. Es reprenen les bromes i les converses. De tant en tant, crits d'independència. L'onada, aplaudiments als helicòpters, mirades al rellotge, tot esperant les 17.14 hores. Algú ho compara amb Cap d'Any: “Primer tocaran els quarts, no?” L'Oriol és moderadament optimista. Ara toca que els polítics facin la feina, però té por que Convergència no s'atreveixi a fer el pas definitiu amb la consulta del 9-N. El pare de l'Anna, veterà militant socialista que tampoc no s'ha perdut mai cap de les Diades sobiranistes, mira de posar-hi context històric: “En caldran unes quantes més, de manifestacions; això serà un procés llarg”, vaticina. L'Oriol i els seu companys, més joves, no tenen més remei que assentir. Potser no serà l'última, però ja es veu el final.

Sense por
Oriol Serra va néixer a Barcelona el 1973 i treballa en el departament de comptabilitat d'una gran empresa. No té por de les suposades conseqüències econòmiques negatives de la independència –“al contrari, ens anirà igual o millor”, opina–, ni tampoc que Catalunya quedi aïllada internacionalment. Tampoc no tem que el procés pugui topar amb respostes violentes per part de l'Estat espanyol. “Faran el que puguin per evitar-ho, però no hi haurà tancs, això és d'una altra època”, explica.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Marchena es tria per jutjar l’1-O

madrid

Un advocat dels escopeters dubta de la ferida d’Español

barcelona

Un tribunal que ni respecta el català

barcelona

Maragall deixa el govern demà i se centra en l’alcaldia

BARCELONA
Estats units

Ivanka Trump va usar per a temes de la Casa Blanca el correu personal

El PSC deslliga del pressupost estatal un aval al català

barcelona

Nova ofensiva d’Itàlia contra les ONG que salven vides al Mediterrani

Roma

Pressió judicial a Trump

Barcelona

Cuixart insta a la unitat civil i institucional contra l’Estat de tics “franquistes”

barcelona