Lliçons del Quebec i Escòcia

L'experiència és un grau. També a l'hora de plantejar un procés com el que viu Catalunya. Dos estudis publicats per la fundació de Convergència, la CatDem, analitzen el desenvolupament del referèndum del Quebec del 1995 i el d'Escòcia del 2014. L'objectiu: extreure'n lliçons a tenir en compte.

L'informe sobre la denominada belle province, a càrrec del professor de ciència política de la Universitat Ramon Llull Josep Sort, avalua el segon referèndum d'autodeterminació, en què el no va tornar a guanyar per un ajustat 50,58%. Era la posició que partia amb avantatge i a la qual el govern va dedicar tots els esforços. Fins i tot manipulant el nombre de votants. Sort es fa ressò de les argúcies de l'executiu canadenc –constatades en estudis postreferèndum– com ara els processos exprés de concessions de ciutadania canadenca –s'estima en més de 42.300 persones– i els sensibles increments del nombre de votants registrats en districtes electorals de majoria federalista, en comparació de les eleccions que hi havia hagut el 1994. El cens d'electors va experimentar “canvis sobtats sospitosos que van afectar dotzenes de milers de votants, sempre en benefici de l'opció federal”. És la primera lliçó d'un procés en què els partidaris del no van traspassar els límits econòmics de la campanya i l'amenaça de desintegració territorial d'un Quebec sobirà va ser omnipresent.

La victòria dels contraris a la independència del Quebec no només va ser mèrit seu. El professor alerta que, en molts districtes de majoria francòfona i sobiranista, el sí no va ser tan alt com s'esperava, i no va passar del 70%. “Això demostra la necessitat de mobilitzar-se a tot arreu, fins i tot en aquells considerats propis.” I aquí, una nova lliçó. També se n'extreuen de l'informe sobre la recent consulta escocesa, obra de l'assessor de l'Scotish National Party i exdelegat del govern a Londres Xavier Solano. Parla d'un suport a la independència massa minoritari a l'inici de la campanya com una de les principals causes de la derrota de l'opció sobiranista. I també subratlla l'efecte de l'estratègia del pal i la pastanaga dels partidaris del no, que van combinar el discurs de la por –sortida de la UE, etc.– amb l'oferta de més poders per a Escòcia després de la primera enquesta qua va donar una victòria al sí. Vist que el missatge sobiranista no va calar en determinats sectors –gent gran, nascuts al Regne Unit...–, per Solano, la victòria futura requeriria, entre altres coses, una proposta de futur clarament convincent i temps perquè sigui assimilada. I no subestimar, mai, l'adversari.