“Ara els tàtars hem de sobreviure com a poble”

Va representar l'inici de la solució del problema tàtar i ens va regalar deu anys per avançar. L'autoritarisme d'abans de la perestroika feia impossible qualsevol reivindicació nacional.

No. L'objectiu era ser independents, convertir el Tatarstan en una república federativa de l'URSS, ja que fins aleshores era una república autònoma dins de la de Rússia. Volíem aconseguir que la Unió Soviètica fos una unió de pobles amb els mateixos drets.

Sí, el vam celebrar i guanyar, tot i una forta campanya i pressions en contra per part de Moscou que fins i tot preparava una intervenció militar. Per als tàtars la declaració de sobirania era una qüestió de supervivència com a nació.

L'any 1990 només hi havia una escola tàtara a Kazan, on més de la meitat del milió d'habitants que té la capital són tàtars. Només quedaven escoles nacionals als pobles. Vam aprovar la llei lingüística i vam començar a obrir centenars d'escoles tàtares. Vam fer que el tàtar sigui la segona llengua oficial del Tatarstan; no es pot dir que ho sigui del tot, però sí que ara es parla més i que hi ha moltes mostres culturals en tàtar i també és present als mitjans de comunicació, i a les escoles russes és una assignatura obligatòria.

Per desgràcia, totes aquestes llibertats i consecucions nacionals d'aquells deu anys ara són ofegades i, en alguns aspectes, fins i tot encara estem pitjor que abans de l'any 1990. Ara els tàtars hem de sobreviure com a poble i conservar el que tenim. L'inici del retrocés en les qüestions nacionals el va marcar l'arribada de Vladímir Putin al poder. A més de les pèrdues en la política cultural i lingüística, també hem perdut molt econòmicament. Els primers deu anys estàvem sota un règim de federalisme pressupostari més o menys just, ara el Tatarstan dóna un vuitanta per cent dels seus ingressos a Moscou.