Síria: transició o partició?

Pocs dies abans del cinquè aniversari de l'inici de la guerra a Síria, en què han mort més de 260.000 persones i sis milions han abandonat el país, s'ha imposat un alto el foc entre els bàndols enfrontats, tret d'Estat Islàmic i el Front Al-Nusra, vinculat a Al-Qaida. Un alto el foc aconseguit gràcies als responsables d'Afers Estrangers dels Estats Units i Rússia –John Kerry i Serguei Lavrov–, beneït pel Consell de Seguretat de l'ONU i signat pel règim d'Al-Assad i els seus aliats iranians i libanesos, pels kurds de les Unitats de Protecció Popular i pel conglomerat
de grups rebels agrupats en la Comissió Suprema de Negociacions, apadrinada per l'Aràbia Saudita.
Un cessament d'hostilitats que també vincula Rússia, que ha bombardejat des del setembre posicions dels insurgents i ha facilitat
la recuperació de terreny per part del règim. A partir d'ara, l'aviació russa només podrà bombardejar posicions d'Estat Islàmic i del Front Al-Nusra, cosa que també continuarà fent la coalició que lideren els Estats Units.

El gran mestre de les cròniques de conflictes, Ryszard Kapuscinski, explicava que quan en un règim autoritari es produeix una revolta i milers de manifestants avancen cap al palau del govern, el dictador només té quatre opcions. La primera, intentar negociar, cosa que li pot suposar renunciar de manera pacífica al poder. La segona, disparar contra la multitud i provocar una massacre, arriscant-se a la possibilitat que l'endemà els enterraments de les víctimes es puguin convertir en noves manifestacions. El mètode de vegades funcionava, i ho va aconseguir el pare de Baixar, Hafez al-Assad, en esclafar l'aixecament de Hama el 1982, quan no hi havia ni internet ni telefonia mòbil.

Però, com va passar a Mubàrak a Egipte i a Ben Alí a Tunísia, disparar contra les masses que s'autoconvoquen per les xarxes socials només desembocava en més protestes i s'havia d'optar per la tercera opció: Ben Alí va marxar al cap de pocs dies, quan encara hi era a temps, i Mubàrak va haver de renunciar i tancar-se en un balneari “per motius de salut”. Gaddafi va triar la quarta: no va voler renunciar i va acabar escorxat al carrer.

Al-Assad, que sustenta el seu poder en la minoria alauita xiïta,
no va voler negociar, va respondre amb una repressió implacable i
van aparèixer els grups armats, molts de caire islamista finançats per l'Aràbia Saudita. I, a mesura que el règim es tacava de sang, fos amb la utilització d'armes químiques, fos amb els devastadors barrils bomba, no només era impossible la sortida negociada, sinó que, en el cas hipotètic que Al-Assad fugís, abocaria el país a un període de venjances envers la minoria alauita. I, per paradoxal que sigui,
el gran avenç de la no-prescripció dels delictes de genocidi i crims
de guerra és un escull perquè algú com Al-Assad es plantegés fugir, atès que sap que tard o d'hora acabaria jutjat i condemnat.

Durant molt de temps, els Estats Units han considerat que la solució al conflicte era que Al-Assad abandonés el poder. Però Al-Assad no marxarà voluntàriament i l'abandonament de Damasc podria sumir la ciutat i la regió de Latakia en el caos. Després de mesos d'atacs de l'aviació russa, l'exèrcit sirià
ha recuperat posicions i el règim
ja no està en una situació de debilitat. I la força d'Estat Islàmic ha fet que molts tornin a considerar Al-Assad necessari.

Per això, el més probable és que es vagi ara cap a una partició del país en quatre parts: la del règim,
la dels kurds (amb bona relació amb el règim) i la dels rebels, que s'empantanaran en negociacions sobre la transició que no portaran a res, atès que Al-Assad sap quin seria el seu destí. I mentre cadascú intenta governar el seu territori, tots, amb els bombardejos de Rússia i la coalició, intentaran derrotar Estat Islàmic.