Política
CLARA ROJAS
SEGRESTADA PER LES FARC DEL 2002 AL 2008, DIPUTADA I PRESIDENTA DE LA COMISSIÓ DE DRETS HUMANS AL CONGRÉS COLOMBIÀ
“Colòmbia té la pau a tocar d'aquí a poques setmanes”
“Cal empassar-se algun gripau i superar el passat ara que l'acord entre el govern de Santos i les FARC és tan a prop”
“Em vaig trobar amb Ingrid Betancourt fa un mes i vam poder girar full del tràngol amarg a la selva”
“Tenia tot el temps del món però no passava res, un dia era igual que l'altre i, així, durant anys”
A la gola del llop
Nou de cada deu colombians saben qui és Clara Rojas, una advocada que recorda històries horribles amb un somriure però amb la mirada trista. Nascuda el 1964, va ser segrestada el 2002 per les FARC junt amb la seva amiga Ingrid Betancourt, aleshores candidata a la presidència pel partit Verd Oxigen. Aquesta va dir-li que l'acompanyés en un viatge difícil a San Vicente del Caguán. Uns dies abans, el president Andrés Pastrana havia trencat converses amb la guerrilla i aquell viatge implicava ficar-se a la gola del llop. Rojas va dubtar si anar-hi però Betancourt la va convèncer. I allò li va canviar la vida.
Pensar en el seu fill i “fer arrels quadrades” van ajudar Clara Rojas a no parar boja durant els sis anys que va viure segrestada per la guerrilla de les FARC a la selva, on va anar amb la seva amiga i candidata presidencial Ingrid Betancourt, amb qui es va barallar. Rojas, que va tenir un fill d'un segrestador en captivitat, afirma que el dolor ha de “guardar-se en una capseta” per mirar el futur. Mirall d'un país que s'acosta a la pau després de sis dècades d'un conflicte que ha causat vuit milions de víctimes, Rojas és avui diputada pel Partit Liberal del president Juan Manuel Santos i presidenta de la Comissió de Drets Humans del Congrés colombià.
Després de dos anys de converses entre el govern i les FARC, l'acord de pau és a prop?
Cal menjar-se alguns gripaus per assolir la pau. El repte actual és que, un cop es firmin els acords, es puguin complir. Que no ens passi com a Guatemala i El Salvador, on va continuar la inseguretat. Com en tot procés de canvi, la clau és controlar les expectatives i fer que les parts compleixin els acords. Hi ha compromisos molt importants tant per al govern com per a les FARC.
El seu gripau personal és la carta de les FARC que deia que no era una víctima perquè havia tingut un fill en captivitat?
Jo no guardo rancúnia. De vegades expresso alguna molèstia, però miro de superar-la. A Colòmbia tenim una dita: no ploris quan la llet ja està vessada. Cal superar el passat especialment ara que tenim la pau tan a prop.
Està realment tan pròxima?
Sembla que la pau és a tocar, d'aquí a sis o vuit setmanes. Es preveu que al setembre o l'octubre es faci el plebiscit i els colombians votem si acceptem l'acord.
Com està el tema de l'entrega d'armes per part de les FARC, últim escull per firmar l'acord?
S'estan negociant les garanties de protecció per als membres de les FARC. El govern els ha de garantir la vida i això requereix una logística important, perquè estem parlant de més de 8.000 guerrillers. El govern està preparat, però cal afinar-ne els detalls i és possible que calgui l'ajut d'organismes internacionals com ara Creu Roja.
Què s'ha fet malament en aquests dos anys?
Al govern, se li critica la falta de comunicació amb els ciutadans. Però en processos de pau anteriors que van fracassar, la gent hi estava tan involucrada que impedia l'avanç de la negociació. El fet d'haver-se reunit durant més de dos anys amb les FARC a l'Havana ha generat les condicions necessàries per a l'entesa i potser ara es millorarà la comunicació.
Què passa amb els 100.000 desapareguts del conflicte?
És un tema important. L'any passat es va signar un acord a l'Havana que reconeixia la necessitat d'obrir les fosses comunes i d'identificar els 2.500 cossos que hi ha al servei forense.
Els diners de les FARC han de servir per reparar les víctimes?
Seria ideal. Tenen molts diners dels rescats dels segrestos i del tràfic de drogues.
Com va sobreviure a la selva?
Vaig creure en mi, en Déu, i em vaig aferrar a la idea que el meu fill em necessitava. A més, cada dia establia rutines com ara caminar. Si podia, pintava o llegia. I quan no tenia cap altre recurs, feia arrels quadrades mentalment. No sabia quin dia ni quina hora era perquè no es veia el sol. Avui pateixo perquè no arribo a tot i allà tenia tot el temps del món i no passava res. Em consumia en vida.
Què era el pitjor de la selva?
Que un dia era igual que l'altre i així durant anys. Que sempre menjava arròs amb llenties o frijoles, i la incomunicació. Però, quan em van alliberar, la gent va veure una dona àgil perquè havia caminat i em sentia bé, tot i que readaptar-se vol temps.
Què li va costar més del retorn?
Adaptar-me als sorolls, a la llum dels fluorescents i a menjar amb coberts. Allà només tenia una cullera. Quan em van alliberar, hi havia editorials que volien que fes un llibre i, si no hagués fet les arrels quadrades, no me n'hauria sortit mentalment.
Va voler llançar la tovallola?
Molts cops. També sabia que, si l'exèrcit venia a rescatar-nos, ens matarien. Totes les operacions prèvies havien fracassat.
Mai dóna detalls de l'embaràs, però li ho ha explicat, al seu fill?
Li he explicat que va néixer a la selva, segrestat, i això li ha permès saber que som una família atípica. No en sabem res, del pare, però aquesta és la realitat i acceptar-la ens permet viure.
Vostè ha fet un llarg procés de perdó. Quina relació té amb Ingrid Betancourt?
Ens vam trobar fa un mes en un fòrum sobre conciliació i finalment vam reprendre la comunicació. Estic tranquil·la perquè, després d'haver estat una bona amiga, no esperava que acabéssim malament, però ja ha passat el tràngol amarg de la selva.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
