L'IBI, el deute i el sofà
Els seus detractors el descriuen com a personalista i arrogant. I els seus defensors, com a treballador i competent. Ramon Ferré té una mica de les quatre coses, però per sobre de tot és una persona decidida a deixar empremta en el seu pas per l'alcaldia de Calafell. En un any i escaig, ha impulsat canvis revolucionaris que han generat tensions ciutadanes, com la fusió de les festes majors del nucli del poble i la platja, i la reubicació de serveis municipals en edificis de l'Ajuntament per estalviar-se el lloguer. Ferré ha anat al gra i ha canviat allò que creia que havia de canviar, diguin el que diguin i costi el que costi. I ha projectat una imatge inaudita de proximitat amb els veïns passejant-se pels barris amb un sofà i un micròfon per atendre les preguntes i peticions dels ciutadans. Ja veurem quin rendiment electoral en treu.
La reducció de l'IBI en un 10% és la cirera del pastís que va exhibint el nou govern. A la pràctica, ha suposat per a l'Ajuntament deixar d'ingressar dos milions d'euros anuals. Una falta de tresoreria que el tripartit presidit per Ferré ha decidit suplir a còpia de nous crèdits per afrontar les inversions. L'alcalde sosté que és una mesura del tot justificada, ja que el ciutadà es beneficia d'un estalvi directe i l'Ajuntament pot fer front a nous crèdits perquè es troba en una situació sanejada. L'oposició, en canvi, troba que és una mesura populista que l'Ajuntament s'hauria pogut estalviar per evitar el creixement del deute. Al final, tots tenen una mica de raó. L'estalvi de l'IBI va directe a la butxaca dels ciutadans, però el crèdit per afrontar les inversions genera uns interessos que surten de les mateixes butxaques.
