Bardalet: el científic que creu en Déu

La imposició de la Creu Distingida de Segona Classe de l'Orde de Sant Ramon de Penyafort al forense Narcís Bardalet va ser molt real però va tenir un escenari surrealista: sota la cúpula del Museu Dalí de Figueres i damunt la cripta on hi ha enterrat el geni que el forense va embalsamar. La creu la hi va penjar al coll Fernando Lacaba, el president de l'Audiència, unes hores abans de saber que continuaria en el càrrec per cinc anys més. Narcís Bardalet, que gràcies a la condecoració del Ministeri de Justícia pot tenir el tractament de Vostra Senyoria, va embadalir, com sempre, l'audiència amb les històries de la seva trajectòria professional i humana, que l'han convertit en protagonista literari a través de la ploma de l'escriptora Clàudia Pujol. El surrealisme traspua en molts casos del doctor Bardalet, que va treure el negre de Banyoles de la seva vitrina per dur-lo a fer proves al Trueta i va plantar una mòmia a la sala d'autòpsies per mirar si era egípcia. Bardalet, científic, pèrit, “el pare de moltes sentències judicials”, com el van definir els ponents, un científic de cap a peus, va confessar, però, alt i clar, que ell creu en Déu. I va donar gràcies a Déu per la vida i la salut que li ha concedit. Investigador de la mort i filòsof de la vida, admirador de Leonardo da Vinci, Bardalet va plantejar la possibilitat que la ciència arribi mai a aconseguir la immortalitat o que es facin trasplantaments de cervell o traspassos de saviesa. “Jo crec que no”, va aventurar. Però va plantejar que els trasplantaments d'òrgans fan dubtar sobre el sentit de la mort, quan els ulls del difunt hi veuen en un lloc, el cor batega en un altre, el fetge dóna vida a un altre ser... Misteris de la vida i la mort.