Una trama al descobert

Del pa a les gambes

El grup de delinqüents que va robar la cocaïna va començar a operar a Catalunya a mitjan dels anys noranta sota la direcció de Javier Segura Ruiz, conegut amb el sobrenom de Trapero, que va reunir a la banda amics i exreclusos relacionats amb el món del narcotràfic. Els seus lloctinents de confiança eren Daniel Ribelles Tomás, el Bolo, i David Barba Vargas, Chucho, tot i que entre els seus subordinats figuren homes amb sobrenoms per a tots els gustos: el Gordo, Campeón, Gaucho, Peluche, Pollero, Zurro... Una banda a la qual suposadament es va sumar, a partir del 1999, un grup de guàrdies civils i policies que coneixien els delinqüents –tots ells amb antecedents– perquè en el seu dia els havien arrestat per narcotràfic. Inicialment, els membres de la banda feien de confidents dels agents, però després els policies haurien traspassat aquesta barrera per endinsar-se en la trama criminal, arribant a dirigir-la en alguns moments.

Aquesta relació, segons els investigadors, explicaria la seguretat amb què van actuar els delinqüents durant el robatori al port. Quan es van produir els fets, els caps de la banda tenien els telèfons punxats i la transcripció de les converses –que figura en el sumari al qual ha tingut accés aquest diari– reflecteix la tranquil·litat que sentien els lladres. Un exemple és la conversa que Gaucho va mantenir amb Trapero en el moment del robatori, quan li explica que ha alertat un altre membre de la banda perquè ha vist quatre cotxes patrulla per la zona. El líder del grup li recrimina la seva actuació i, per transmetre-li la seguretat que no hi ha cap problema, li etziba: «Ja està, maricón!»

Els delinqüents estaven segurs que la policia no els enxamparia, però això no va evitar que tinguessin més d'un incident. De fet, un dia abans del robatori van haver d'avortar l'operació perquè no duien a sobre les eines adequades. La matinada del 24 de gener, quan ja s'havien preparat, van forçar primer per error un contenidor on hi havia pa congelat, tot i que el Bolo duia un paper amb el número del recipient que contenia la droga, el MWCU-614017-6. Dos dels lladres, doncs, van acabar ficats a dintre del contenidor equivocat i s'hi van passar una estona trencant barres de pa congelades, buscant la droga. A la fi, els altres membres de la banda van trobar el recipient correcte i, després, tot va ser alegria per la «bona feina feta». «És un regal de Déu», va afirmar Gaucho. I això, malgrat que aquest últim va admetre que s'havia deixat 1.100 quilos de cocaïna dintre del contenidor perquè calia «mirar caixa per caixa i ja no podia més».

El segrest de «Zurro»

Un mes després del robatori, algú va comunicar a Trapero i al lloctinent Bolo, que dos dels membres de la banda, Zurro i Peluche, havien tornat al port acompanyats d'un albanès per endur-se 100 quilos de la cocaïna que havia quedat al contenidor. Les conseqüències les va acabar pagant Zurro, ja que els dos líders de la banda no van dubtar a segrestar-lo i agredir-lo per comprovar la veracitat de les sospites, segons consta en la causa. Al final, Trapero i el Bolo van decidir trucar a Peluche perquè parlés amb Zurro, que, desesperat i plorant, li demana que reconegui que va entrar a robar més cocaïna. Al final, Peluche no va reconèixer els fets i va haver de fugir per por que el matessin, mentre que Zurro va acabar a l'hospital.

Els tentacles de la banda

La detallada investigació dels fets que va realitzar la Guàrdia Civil va constatar que la banda estava formada per un grup de persones «complex i ampli» que tenia contactes a tot l'Estat, i també a l'estranger, i que es dedicava principalment al narcotràfic. Per obtenir la droga, segons els investigadors, el grup utilitzava tres sistemes. El primer consistia a robar-la a altres narcotraficants. El febrer del 2006, per exemple, els tres líders de la banda van planejar assaltar un autobús procedent de l'estranger que venia carregat amb deu paquets de cocaïna. En aquest cas, el grup es va assabentar de l'arribada de l'autobús perquè uns desconeguts van trucar al lloctinent Chucho per demanar-li que amagués l'autobús en una nau industrial, de manera que els destinataris de la droga la poguessin extreure. El que va fer el lloctinent, però, va ser contactar ràpidament amb el seu líder per proposar-li robar la droga als traficants.

Una altra manera d'obtenir la mercaderia consistia a comprar-la a organitzacions internacionals. De fet, Chucho va fer viatges a Veneçuela, Colòmbia, el Marroc i Mauritània amb aquest objectiu. Pel que fa a la tercera via per obtenir la droga, és òbvia: la banda s'assabentava de l'existència de contenidors carregats de droga que arribaven al port de Barcelona i en planificava el robatori dins del recinte portuari. En aquest últim punt, els investigadors són contundents: «S'ha constatat una estretíssima relació entre diverses persones investigades i alguns membres dels cossos de seguretat.» Segons les indagacions, els delinqüents –emparats en la condició de confidents– van rebre el suport d'alguns guàrdies civils i d'agents de la Policía Nacional. D'aquesta manera, no només van realitzar «amb gran impunitat» les seves actuacions delictives, sinó que van «corrompre» els agents perquè s'integressin a la banda i hi aportessin informació valuosa (sobre investigacions, intervencions telefòniques o sobre els serveis de vigilància), a canvi «lògicament» de diners o d'algun regal, com per exemple cotxes de gamma alta.

El criminal indignat

Les nombroses diligències realitzades per completar el mapa d'aquesta màfia policial van deixar pocs caps per lligar i, els que faltaven, els ha aportat, curiosament, un delinqüent indignat. Es tracta de Juan Pedro Lozano, condemnat a 41 anys de presó per haver mort a trets dos vigilants durant l'assalt a un furgó blindat a Terrassa, el 2002. Lozano va aparèixer en escena després que la seva esposa, Soledad Rodríguez, denunciés el periodista d'El Mundo Nando García, a qui també ha acabat esquitxant aquesta trama (vegeu peça). Lozano va declarar com a testimoni en el jutjat d'instrucció número 3 de Martorell per ratificar la denúncia presentada per la seva dona, però va acabar fent més que això, ja que va explicar que havia estat relacionat amb la banda de Trapero (i va relatar accions delictives que havia protagonitzat amb els seus membres) i va proporcionar una valuosa informació sobre el paper que hi jugaven diversos guàrdies civils i exinspectors de la Policía Nacional, com ara Roberto de Prádena Castelló, Miguel Ángel de la Higuera de la Fuente, Cristóbal Lucas Román Matas i Jesús Javier Martín Calvo.