“No es compleix el principi de suficiència econòmica”

La foto general és força homogènia. Hem de recordar, i això ho tenim clar tots, que la demanda de finançament dels ens locals és endèmica a Catalunya. Dit això, crec que és important recordar que a Catalunya vam ser innovadors amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia, ja que per primera vegada una norma de rang superior establia una certa distribució de competències entre la Generalitat i el món local. Això, en si mateix, ja era una innovació i marcava tots els principis rectors de cap a on havia d’anar aquest mapa de distribució de competències i de finançament. Perquè evidentment una cosa porta a l’altra: parlar de competències significa parlar necessàriament de finançament. Es recollien els principis de subsidiarietat i de proximitat: té sentit que polítiques que fa el govern de la Generalitat les puguem fer els ajuntaments. El problema que tenim aquí és que no es compleix el següent principi, el de suficiència econòmica. Es despleguen competències que no són pròpies dels ajuntaments i es deleguen de manera infrafinançada.

L’acord del darrer contracte de programes de serveis socials. La proposta de la Generalitat, en un inici, era malfinançar-nos per sota del preu de conveni del sector professional dels serveis socials. Ens hi vam negar en rotund perquè això generava un altre greuge. Després hi ha un altre principi, el de diferenciació: és entendre, des de la globalitat, que Catalunya és diversa geogràficament i plural. I per tant hem de tenir una mica de marge per poder veure en el territori com queda establert tot això. A partir d’aquí tindríem el mapa de competències que ens són pròpies als ajuntaments i que al final, per vocació de servei, sempre acabem infrafinançant. Ara veurem un exemple clar amb tot això de la sequera i les inversions que cal fer. També s’han de tenir en compte les competències que s’han anat acumulant amb el pas de les dècades, com per exemple el cas dels ajuntaments que tenen les residències de gent gran, centres especials de treball o llars d’infants..., que en aquest darrers cas també són competència, a priori, de la Generalitat. Per tant, hi ha tot de competències que se’ns mengen el pressupost municipal.

Se’ns ha insinuat que l’any passat no es van apujar impostos perquè era any electoral, però s’ha de tenir en compte que fa dos anys no teníem ni idea del que passaria. Estàvem en plena incertesa per la guerra a Ucraïna, patíem la crisi postpandèmia, semblava que a la tardor s’havia de produir l’Harmagedon econòmic... Molts ajuntaments van decidir ser prudents i no carregar fiscalment els ciutadans, fent esforços per endreçar les finances. Però finalment ha arribat el moment de començar a replantejar la fiscalitat. Veníem de molts anys de pujades molt minses o de no fer-ne.

Ens costa fer pedagogia de tot el que significa el procediment administratiu, que és molt complex. S’ha de tenir en compte que després de les eleccions municipals tenim quatre anys per endavant i comencen equips nous. I ja sabem que tot allò que no puguis planificar durant el primer any difícilment ho acabaràs a final de mandat. Has de tenir les eines i els recursos per poder començar a treballar expedients i per poder aprovar projectes. I si comences amb dificultats de base, com és ara el finançament, tot és un problema.