Fina Birulés “La filosofia ajuda a donar sentit, a preguntar-nos què falta i a fer crítica”

Bàsicament pensar és això, una manera de moure’s, desplaçar-se lliurement amb el pensament per allò que ens ha estat donat. No només sortir del cercle traçat; també aturar-nos allà on tenim la temptació de precipitar-nos. La possibilitat de mirar amb una certa distància o apropar allò que aparentment és lluny. Aquesta és una de les maneres amb les quals el pensar obre espais. Possiblement no resol res, definitivament, però sí que ens dona eines per donar sentit al que vivim.

Tot va a una velocitat que el que avui és moda demà ja no ho és. Vivim en una societat molt accelerada en la qual hi ha poc temps per pensar. És recomanable buscar els espais, els moments, en què podem mirar des d’una certa distància allò que fem i que vivim.

S’hauria de mirar la societat des d’una perspectiva en la qual les coses no ens passin simplement sinó que reconeguem que hi ha una cosa de nosaltres dins d’elles. Per exemple: quan va esclatar la crisi de l’any 2008 se’n parlava com si es tractés d’un tsunami, d’un terratrèmol... com si no poguéssim fer res amb allò que passava. Cal adonar-se que allò que passa té alguna cosa a veure amb tots nosaltres i que possiblement hi podem dir i fer alguna cosa.

Ella va fer aquesta reflexió per descriure Adolf Eichmann, un dels responsables del genocidi dels jueus europeus, en el seu judici a Jerusalem. Li va sobtar que no era un psicòpata o un boig, sinó un perfecte pare de família del segle XX. Sense motius malvats és capaç de fer un mal immens. Això li sorprèn: persones que, obeint una llei, no es pregunten ni pel contingut, però que són responsables d’un dels mals més importants del segle XX.

El que ens hauríem de preguntar és per què un dels valors de la nostra societat és la utilitat, que en l’escala de valors de la nostra societat està en les primeres posicions del rànquing. Possiblement la filosofia ens ajuda a donar sentit al que passa, a preguntar-nos què trobem a faltar, a fer crítica, i a qüestionar la importància que tenen els valors que fem servir, com per exemple la utilitat.

Sí, però també hi ha pensament fora de la filosofia. La filosofia és una manera d’acostar-se al pensar, però jo diria que tot ésser humà és capaç de fer-ho. Els filòsofs no tenen una patent o una mirada especial. Tenen un hàbit, un coneixement sobre el que ha estat el pensar al llarg de la història. Però de vegades hi ha més pensament fora de la universitat que a dins. Persones molt intel·ligents potser no pensen. I en el pensament no només hi ha la tradició grega, hi ha també, per exemple, la jueva o l’àrab.

Crec que no hem d’exagerar. Hi ha una dinàmica accelerada i de canvi tecnològic en lectura, escriptura, conversa... però no exagerem dient que ho estem perdent tot. Els canvis tecnològics canvien els costums, però en les noves tecnologies hi podem trobar gran quantitat de recursos. Hi ha una mica de tot, però els éssers humans som prou intel·ligents per discriminar.

Ens van deixar un llegat important, com situar en l’esfera pública qüestions que es consideraven privades. No parlo només de la violència de gènere, per exemple, que abans era un tema de família; parlo també d’un seguit de coses com el desig, l’avortament, etcètera. Van posar al centre del debat qüestions que no hi eren. I d’altra banda, crec que van insistir que amb la consecució dels drets de les dones, amb la igualtat de drets, no es genera immediatament la llibertat per a les dones. En aquella època el que passava era que les dones qüestionaven. Ara es parla de la qüestió femenina, en general, però des del punt de vista individual és important la possibilitat de diferenciar-se, de singularitzar-se, de no ser allà on a una l’esperen, de ser lliure. La llibertat és això, la possibilitat de desplaçar-se realment o simbòlicament.

Defenso les dues coses. La igualtat és una condició mínima, assenyala qui pot participar en l’àmbit públic. Però hi ha tot un seguit de coses que no queden resoltes amb més igualtat. Penso que un dels exemples més clars és el de la violència contra les dones. Com s’explica el seu augment? Ser lliure significa poder-nos desplaçar on i com vulguem, i la violència normalment té a veure amb algú que vol controlar els moviments reals o simbòlics d’altri, i per extensió el seu cos. Hi ha una part de la societat que no reconeix la llibertat de les dones ni la d’altres col·lectius.

Hi ha temes que són molt complexos i que no es resolen amb noves lleis. La llibertat dels individus, en especial la de les dones, no es modifica amb més lleis. Com a societat som profundament irresponsables. En cada nou cas d’agressió surt la pregunta de com hem d’educar els infants a les escoles i això és dir, literalment, que els adults som incapaços de fer res per modificar la situació i ho projectem a la nova generació, perquè siguin ells o elles els qui ho facin bé. El que aparentment és un gest de responsabilitat és una puntada endavant. Aquest és un gran problema. Les polítiques que tenen a veure amb la llibertat no són fàcils. Pots dir “canviem de mentalitat o de polítiques”, “canviem certes coses que donem per suposades”, però no se sap com fer-ho.

No em sembla que siguin una gran solució, bàsicament perquè les polítiques de paritat no solucionen els problemes entre els sexes i les persones, però poden ser una de les possibles vies.

En aquell moment hi havia una consciència molt forta, una mena de gramàtica que es pressuposava ja en començar a parlar i que era minoritzadora. Com ara encara de vegades, el femení era vist com fet de carència o d’excés. Des que comencem a parlar ens empassem un munt de prejudicis que es repeteixen en el nostre llenguatge. No és senzill i no es modifica amb lleis. Només es pot canviar amb polítiques creatives. Es tracta més d’apropiar-se dels mots per autodefinir-se i treure’ls el component agressiu.

Podria dir que és el meu món en la mesura que soc capaç d’entendre-hi alguna cosa. El reconec com a meu, quan soc capaç de donar significat fins i tot a les coses terribles que hi passen.