Aquesta hauria de ser la crònica d’una cadira de rodes que des d’ahir, a quarts de quatre de la tarda, s’ha quedat sense propietari. Però potser per ajustar-nos més a la realitat de les coses tal com són, i no tal com ens les fan veure, el més encertat és dir que aquesta és la crònica d’un home, amo durant molts anys de moltes coses i de moltes voluntats en aquest país, que des d’ahir ha deixat de governar la cadira sobre la qual s’asseia. Una cadira de rodes més aviat modesta, que empetiteix l’home, però una cadira al cap i a la fi i, sobretot, la seva cadira menada per un fidel assistent que el portava allí on ell li demanava.

Afeblit, adolorit, castigat pels anys, descuidat en la salut, atemorit cada cop més per tot el que encara li ha de passar, Fèlix Millet havia mantingut encara fins ahir un domini sobre la seva persona i la seva circumstància, i també sobre la cadira on s’asseia i que el transportava. Una cadira de rodes com a última gran propietat, heus ací la gran paradoxa de la trajectòria vital del personatge.

La persecució judicial i el linxament públic a què ha estat sotmès des que el juliol del 2009 va saltar a la llum el cas de l’espoli del Palau, la irritació popular en conèixer el contingut de la seva confessió pública feta poc després, i la contundència i gravetat dels fets que des d’aleshores s’han anat sabent no han impedit que, malgrat tot, Fèlix Millet hagi mantingut un cert domini sobre la seva circumstància personal. És evident que és més fàcil no posar-se nerviós per la garrotada que s’acosta i que saps que un dia descarregarà damunt teu en forma de presó, si hom s’ho pot mirar des d’un lloc tan privilegiat com és la residència dels Millet, a l’Ametlla del Vallès. Es tracta d’una casa ensenyorida dalt de tot d’un turó des d’on es divisa tota la plana del Vallès, una mansió insonoritzada de la resta del món –també dels renecs i les esbroncades dels que de seguida clamen justícia– gràcies a un bosc espès de pins i altres espècies mediterrànies que l’envolten de forma generosa.

Embargat en tots els seus comptes corrents i els seus béns immobles, sense passaport i amb ordre de compareixença mensual al jutjat, el cert és que tot i aquestes cauteles judicials Fèlix Millet ha pogut moure’s aquest temps amb una envejable llibertat de moviments, tret dels escassos dies que la jutgessa que va investigar el cas de l’hotel del Palau el va enviar a la presó preventiva i tret, també, dels tres mesos llargs que va durar el judici de l’espoli, que el va obligar a ser present cada dia a la Ciutat de la Justícia.

Però hi ha un dia que Fèlix Millet cau, en el sentit literal del terme, i a partir d’aquí es posa en marxa el compte enrere que durant quasi quatre anys l’ha mantingut lligat a una cadira de rodes, i fins ahir. Els accidents domèstics són habituals en la gent gran quan la mobilitat comença a fallar, i a Fèlix Millet el seu pas de vell li va fer una mala passada el dia abans d’anar a declarar pel judici de l’hotel del Palau. De la caiguda en va resultar un fèmur trencat i la seva reaparició pública, el 10 de març de 2014, va suposar mostrar-se per primer cop en públic assegut en una cadira de rodes.

Allò va fer mal a Millet. Un mal no només físic, de trencadissa d’ossos, sinó un mal en l’orgull d’un home que volia defensar-se amb valentia en aquell procés de tràfic d’influències del qual finalment va sortir absolt. Aquell dia Millet hauria volgut arribar amb el cap alt a l’Audiència de Barcelona i ho va haver de fer entaforat a la cadira de rodes. Les seves raons per defensar l’obra de rehabilitació del Palau de la Música que volia culminar amb la construcció d’un hotel al costat de la sala de concerts van quedar superades per una circumstància personal no absenta d’un cert patetisme.

Tot i guanyar aquell cas en el recurs presentat al Tribunal Suprem, el cert és que des d’aleshores ençà l’ànim i la salut de Millet van iniciar una davallada a la qual mai ha plantat cara amb les ganes d’aquell que té motius per superar un mal moment de salut. Aquests últims dies, Millet estava nerviós perquè tot i l’evident deteriorament de la seva salut hi havia una possibilitat real d’anar de dret a la presó i l’home no acabava d’entendre com algú podria decidir separar-lo de la seva última propietat, aquesta cadira de rodes. L’amo temia perdre l’últim tron.

Però tot té un principi i un final en aquesta vida, i la imatge ahir a quarts de quatre de la tarda de l’esposa de Millet, Marta Vallès, a l’exterior del Palau de Justícia acompanyada de dos assistents, un dels quals transportava la cadira buida del seu marit, era la imatge més evident que la justícia havia arribat, implacable, al final del seu recorregut.

A la presó, Millet tindrà les atencions i les cadires, amb i sense rodes, que facin falta. Però ja no serà la seva cadira.