“La idea no és fer un museu de les paraules oblidades”

En el fons són les paraules autòctones de Sabadell, molt fàcil de dir i molt difícil de determinar què és una paraula autòctona d’un lloc. Hi ha dos grups: les autòctones, que és quan aquesta paraula només es diu a Sabadell i àrea d’influència, i d’altres que no és que siguin exclusives de Sabadell i potser es diuen a altres punts del país, però que no formen part de l’estàndard. Per exemple, a Sabadell en diem eixida dels patis de les cases angleses i també es diu al Solsonès i molts llocs del país.

Recollim una mica tot. El criteri era paraules que ens defineixen com a ciutat. I el plantejament és que tota ciutat té un patrimoni i normalment l’enfoquem en el patrimoni més material, edificis, etc., però també hi ha un patrimoni immaterial que, en el cas de Sabadell, vam pensar que les paraules típiques també formaven part d’aquest patrimoni. Li donen personalitat i és el que volem reivindicar. Ho entenem com un patrimoni col·lectiu que hem de saber preservar.

El llibre es compartit a mitges amb la il·lustradora, que també és de Sabadell, i es diu Sílvia Gómez, de l’estudi Mercurial Indigo, però si parlo en plural és perquè en el fons tota la feina de recerca de sabadellenquismes fa molts anys que s’està fent, s’han fet samarretes, calendaris... i fa cosa de dos anys aproximadament les entitats que treballem per la llengua i que estem sota el paraigua de la Comissió Permanent per la Llengua a Sabadell vam pensar que valia la pena treballar els sabadellenquismes i vam fer una campanya per les xarxes socials que es deia Per la salut del català compartim les nostres paraules, i vam fer córrer cartells que deien “A Sabadell del fuet en diem petador”, per exemple. I va tenir ressò i a partir d’aquí vaig fer un microespai a Ràdio Sabadell comentant sabadellenquismes que es deia Ciutat de Paraules. Quan el vaig acabar, aquí passo al singular, vaig pensar a fer un llibre de divulgació.

Crec que hi ha paraules que s’utilitzen amb molta normalitat, com xurruques, per exemple, o xips. A seques és originari d’aquí, fins i tot dubtant si és femení o masculí, el que passa ara és que potser per l’economia del llenguatge molta gent de fora de Sabadell diu xips. També està normalitzat la casa anglesa, el rodal, el badabadoc, fins i tot la gent no sap que són autòctones de Sabadell, però d’altres, com petador, s’han anat perdent.

Sí, perquè, i això passa en totes les llengües, no és exclusiu del català, quan es tendeix a potenciar l’estàndard, les particularitats locals van quedant arraconades. Potser algunes que estan més arrelades serà més difícil que desapareguin, però d’altres ja han caigut en desús. Per exemple, l’amanidor que és la primera del llibre. Jo no la coneixia. És un rebost, la part de la casa anglesa on es guardava el menjar, normalment a sota de l’escala. A altres llocs diuen que l’amanidor era la part de la cuina on es cuinava sense foc. La idea del llibre no és fer un museu de les paraules oblidades sinó que la gent les conegui i s’animi a tornar-les a fer servir.

Il·lustrades n’hi ha 20, però n’hi havia més i n’hem posat una dotzena més a l’apèndix i segurament me n’he descuidat perquè és una cosa força dinàmica.

A Sabadell hi ha gent com el Cesc Prat, que el cito en el llibre, que ha fet molta feina de recerca en aquest sentit. Les entitats que treballem per la llengua no n’hem fet tanta, l’hem fet per xarxes socials i quan s’han fet activitats, però m’estic centrant més en la divulgació. Al llibre es recullen algunes etimologies però no totes. Per exemple, tallaret, el gentilici de la Creu Alta. Teòricament ve d’unes botigues que venien tall fora de Sabadell, la Creu Alta era de Sant Pere de Terrassa; però hi ha una altra teoria, que hi havia molts tallers allà i s’escriuria amb e, talleret.

Donar pel seguit, perquè no l’entenen fora de Sabadell i la malinterpreten sempre. S’ha d’explicar molt bé que és seguir la beta. La que més m’agrada és badabadoc. La rosella té una trentena de noms diferents al país. Fins i tot a Sabadell té dos noms. A la Creu Alta històricament era pipiripip. És una paraula maca perquè sembla que la flor bada i a més és diferent de com es diu arreu del país.

Hi ha un parell d’ajuntaments que s’han posat en contacte amb la il·lustradora i amb mi perquè els agradaria fer un llibre semblant. No crec que en puguem fer un altre a Sabadell, però la feina continua, les escoles s’han interessat i sempre van sortint iniciatives noves.