Societat

BLAI BAULES

ARTISTA QUE HA DIRIGIT UN TALLER DE GRAFITS AMB INTERNS DE CENTRE PENITENCIARI PONENT

“Tothom sap dibuixar, i no hem de posar barreres a l’expressió”

En el marc del programa Reincorpora, de reinserció social i laboral, vuit interns han creat i pintat un vers en un mural. Baules considera que el grafit no pot perdre la seva part d’indomable

E

l vers creat pels interns, en el programa de la conselleria de Justícia i l’Obra Social La Caixa, és de molta actualitat: “Podran aturar els meus moviments, però lliures seran els meus pensaments.”
Com tot, es pot llegir de moltes formes i depèn de qui ho miri té una lectura o una altra. Òbviament, aquesta idea ara mateix és a l’ambient. Quan estàvem fent el mural, hi havia nens i gent que s’aturaven i es quedaven pensant què significava o bé ens ho preguntaven. No vam voler entrar-hi, perquè estàvem expressant un altre concepte. Avui dia també s’ha de tenir cura amb l’ús dels colors, perquè et posaran en un calaix o en un altre.
Es refereix a la politització?
Jo uso una jaqueta groga, però fa dos anys que la tinc. Això no vol dir que hagi de ser independentista. El color del mural el vaig escollir jo: el lila. L’elecció no respon a la política, sinó al fet que aquest color l’associo a la no-violència. Buscàvem un color amable, no gaire saturat. Com aquests degradats roses a violetes del mural. Els interns van ser totalment lliures de fer la seva tria de colors, dels versos i els ocells.
Quines eines dona a aquests presos –que ja són en la fase final de la condemna– l’art?
Ser conscients que poden realitzar tot allò que es proposin. Quan els vaig conèixer i els vaig proposar el mural amb grafits alguns van comentar que no sabien dibuixar. Des que som ben petits, de dibuixar en sabem tots. No serem un Dalí o un Picasso, però fem servir aquest mitjà per expressar-nos. Ningú es planteja que no pot escriure perquè considera que la seva cal·ligrafia no sigui adequada. La composició dels colors ens poden fer expressar coses que, d’una altra forma, ens serien més complexes. Cal fer un exercici gran per educar-los sense aquest impediment, perquè al final és posar-se barreres a mitjans d’expressió que puguin tenir al seu abast. Hi ha una edat en la qual els nens són molt creatius. Després els entra la vergonya i es bloquegen, perquè els diuen o veuen que les coses s’han de fer o entendre d’una determinada manera.
I la gent gran també hauríem de ser més conscients que cadascú té la pròpia creativitat?
Exacte. Hauríem de ser més respectuosos amb la manera que té cadascú d’expressar-se, perquè és singular.
La relació amb els interns ha estat fàcil a l’hora de treballar el mural?
Sí, molt correcta. Hi havia bon ambient: estaven predisposats i contents. És el primer projecte d’aquestes característiques que faig i no sabia ben bé el que em trobaria. Vam treballar plegats dues sessions i, per a mi, si hagués estat més temps, millor. Primer van fer les poesies, les plantilles i els dibuixos, i després, l’actuació a la paret.
I a vostè com a artista, què li va aportar treballar amb els interns. És un col·lectiu marcat i, fins i tot, marginat quan surten de la presó. Almenys durant uns anys.
Des de la meva perspectiva, ells són presos en el moment que m’ho han transmès així. Jo no els he diferenciat d’altres cursos que he fet. Si m’haguessin dit que venien d’una activitat no m’hauria resultat estrany. Ara bé, és cert que entre ells tenen converses relacionades amb el context de la presó. Però a banda d’això, com tot el món: són gent normal que, en un moment determinat, han comès un error o se’ls ha jutjat per haver fet un cosa que no és dins les normes establertes. De fet, a l’hora de presentar-me a mi mateix els vaig dir que des dels 14 anys pinto grafits, i el comentari va ser que devia haver corregut molt davant de la policia...
Ara el grafit comença a estar més ben valorat socialment.
Sí, però sempre tindrà una part salvatge i indomable, fora de la llei. És la que conservarà aquella part més essencial del grafit i no hi podem renunciar. Porta en ell mateix una idea de fer allò que tu vols, quan i on tu vols. Sense haver de demanar permís a ningú. Òbviament, crec que els he fet entendre, als interns, que jo he tingut un procés i avui dia estic desenvolupant projectes perquè he intentat que el grafit s’adapti, millori i sigui un valor social en positiu. Sempre he entès el grafit com una part de la ciutat, que et pot suscitar una rialla, ser agradable o dolç.
I les signatures a les parets, també?
El punt de vista vandàlic no aporta res i probablement no et farà créixer. L’objectiu és també transmetre que fer un grafit no és agafar una pintura i pintar. El més important és el procés previ de creació i desenvolupament d’una idea. Les signatures són dues cares d’una mateixa moneda; potser per a qui la fa ho és. Per a mi, si no està feta d’una forma determinada perd tot sentit artístic. Tot i així, des del costat més fosc, hi ha actuacions que són sense permís i fan que millori un espai.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Has superat el límit de 5 articles gratuïts d'aquest mes.

Continua llegint-nos per només

1

Passi d'un dia

48

Subscripció anual

Ja ets subscriptor?

Inicia sessió

[X]