Un ‘bullying’ corporal

L’enveja, les inseguretats i la necessitat de ser acceptat per un grup és el que pot conduir alguns adolescents a assetjar altres companys d’escola, el conegut bullying, amb resultats, a voltes, devastadors. L’assetjador, potser, va ser primer víctima i també hi ha els companys que ho veuen i que no fan res per evitar aquest escarni. Tots aquests sentiments i emocions es despullen en Ningú no vol ballar amb mi, un espectacle de dansa protagonitzat per noies de 15 a 20 anys i que va dirigit al públic juvenil. La directora de la jove companyia Som-hi Dansa , Laura Olivella (coreògrafa del premiat musical Sugar), ofereix aquest espai de reflexió a escoles i instituts catalans, que s’arrodoneix amb un col·loqui realitzat per dues psicoterapeutes del grup de treball Psicoanàlisi i Societat del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya.

“És un espectacle molt intens, corporal, que s’entén i emociona”, declara Olivella, que també aclareix que “no és un grup professional ni per guanyar diners”, sinó una motivació per a aquestes grans ballarines. Per poder faltar a poques classes, ja autoritzat pels pares, el grup inicial d’onze ballarines s’ha dividit en dos grups de set per fer les representacions als centres. El cost de l’espectacle, per cobrir el material, s’ha fixat en uns 500 euros.

Lluís Parera, director de l’espectacle, explica com primer les adolescents van fer un treball de confiança i d’explicar si elles havien patit l’exclusió de companys, si eren agressores o, com la majoria, havien mirat cap a un altre costat en veure algun alumne menystingut. Així, amb la complicitat de les adolescents, Parera ha muntat 40 minuts d’unes coreografies amb estils de jazz i dansa contemporània, en què cada una té un moviment diferent, que la identifica, com la varietat i riquesa dels seus cossos i alçades. “És un espectacle molt generós per part d’elles, sense prejudicis”, explica Parera, que confessa que va canviar alguna composició deu minuts abans del primer espectacle i que elles ho van assumir com a professionals. A més, s’han ampliat els monòlegs de les agressores perquè s’entengui la seva evolució.

La primera prova de foc va ser representar Ningú no balla amb mi davant de familiars, amics i mestres. “Tothom es va emocionar. Una mare d’una alumna de 9 anys em va explicar que la seva filla va dir-li: «Això li fan a una nena de la classe»”, recorda Olivella. La Laia, la Paula, la Clara, la Lídia, la Júlia, la Jana, la Carla, l’Andrea, l’Alba i l’Anna comparteixen que les ha enriquit aquest treball en grup i que s’han sorprès de totes les emocions que pot transmetre la dansa. Totes confessen que a les seves escoles i instituts els han fet xerrades sobre el bullying, però les consideren “fredes” i “no reals”, i això allunya la majoria d’adolescents a prendre’n consciència, com alguns adults i educadors. L’espectacle “no vol alliçonar”, i com assegura la Carla: “Ningú és bo del tot.”