El joc, més enllà d’una simple font de diversió, és un complex element que contribueix al creixement. Des de desenvolupar la imaginació i fomentar les relacions socials fins a millorar la concentració i aprendre a perdre, els beneficis que se’n desprenen configuren una llista infinita. “El joc és l’activitat natural dels infants”, reivindica la psicòloga infantil Mercè Collell, membre del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. I és que durant els primers mesos de vida els nadons ja gaudeixen observant, tocant i descobrint tot allò que els envolta: “Aquesta activitat lúdica els permet prendre consciència del seu cos i de l’entorn”, assenyala.

El pensament dels nens és en un inici literal i està lligat a la materialitat de les coses. El joc, però, facilita la configuració d’una capacitat simbòlica i, amb ella, la facultat per representar situacions i personatges no necessàriament reals: “Quan un infant fa veure que una fusta és un cotxe, està començant a simbolitzar”, exemplifica Collell. Sovint, recreen situacions que han viscut de manera passiva per convertir-se en els protagonistes, com ara jugar a imaginar una família. “En molts casos, després d’una intervenció quirúrgica, els nens juguen a ser metges per integrar l’experiència i canalitzar les emocions”, exposa la psicòloga, que narra una altra situació en què els infants simbolitzen vivències anteriors: els menors que viuen en camps de refugiats passen l’estona jugant a la guerra, un passatemps que els permet externalitzar l’ansietat.

Precisament, el tipus de joc més beneficiós per als infants, segons la pedagoga experta en la matèria Alicia Vallejo, és l’anomenat joc dramàtic, que fa ús del llenguatge simbòlic per enginyar històries: “La creació d’un món paral·lel del qual el nen és l’inventor permet un desenvolupament cognitiu i emocional que no s’aconsegueix amb els jocs reglats.” Aquest tipus de joc evoluciona a mesura que els nens creixen: comencen simbolitzant situacions senzilles que els envolten i, més endavant, quan enriqueixen la seva imaginació, sobretot consumint llibres i pel·lícules, simulen escenes fictícies com ara ser un astronauta que viatja a l’espai o una sirena que viu al fons del mar, per exemple. “El joc dramàtic requereix inventar un guió amb els amics, posar-se d’acord”, subratlla Vallejo, que ho contraposa als jocs que poden comprar-se en una botiga, que es basen a “complir normes establertes” i que fomenten poc la imaginació i la cooperació.

“Els nens plasmen el que viuen en el joc”, diu Collell, que subratlla que tot i que ho reprodueixen a través de la fantasia, permet “conèixer com viuen cada situació”. Encara més, el fet que un nen no jugui és “un símptoma d’inhibició psíquica, de problemes”, alerta la psicòloga infantil, que explica que el joc “és una eina excel·lent per ajudar a configurar l’estructura psíquica”. Una mostra d’això és que la psicoanàlisi amb nens fa ús del joc lliure per accedir a la seva ment, ja que permet entendre “com veuen i viuen el món”. Així, mentre els adults fan teràpia mitjançant la paraula perquè poden ser conscients d’allò que els passa, els nens ho fan a través de joguines i dibuixos, que els permeten escenificar el que senten. El joc, per tant, és “un llenguatge que cal saber interpretar”.