Salut

Sanitaris contra rellotge

L’epidèmia posa cap per avall els hospitals i la cura dels malalts s’imposa a la conciliació familiar i la seguretat

Els equips mèdics canvien dinàmiques, els especialistes s’incorporen a la primera línia i es tripliquen els llits d’UCI en centres dedicats al 90% a la crisi

Valoren la solidaritat laboral i la capacitat de transformació, però els preocupa molt la manca de recursos

El coronavirus ha entrat als hospitals com un tsunami i ho arrabassa tot. Sales de rehabilitació, consultes, biblioteques, passadissos, rutines, jornades de vuit hores, materials de protecció sanitària, hores de conciliació familiar, xerrades disteses. Fins i tot ha causat esquerdes en la seguretat i el son de metges, infermers, auxiliars i personal de la neteja. La vida i la feina als hospitals s’ha transformat del tot i en un temps rècord els sanitaris han hagut de fer front a una crisi inèdita que continua fent estralls i sent una incògnita. És una situació excepcional i per això tota la gestió per fer front a l’epidèmia també n’és, d’excepcional. És una realitat canviant que a mesura que passen les hores continua mudant de pell. Però el tsunami també ha posat al descobert l’esforç, la vocació i la voluntat de tot un col·lectiu per adaptar-se, transformar les seves zones de confort i viure al límit aquesta nova realitat en què s’imposa la col·laboració i la solidaritat. Així ens ho explica el personal sanitari consultat per aquest diari a través de diverses converses telefòniques a finals de la setmana passada.

Elisabet Deig és metge internista a l’Hospital de Granollers, comença la jornada cada dia a les 8 h del matí i l’acaba... quan pot. Sol ser a mitja tarda, però sense cap regularitat. Quan a primera hora entra a l’hospital, ja travessa el llindar amb una mascareta de les més bàsiques cobrint la boca i el nas i es dirigeix cap al vestuari, d’on sortirà amb el “pijama de roba” que anirà complementat amb la bata de paper, el davantal de plàstic, una mascareta de protecció més alta, una ret per cobrir els cabells, ulleres integrals i dobles guants quan entra en contacte amb els pacients ingressats en planta. L’EPI (equipament de protecció individual) ja no se la traurà fins que acabi de visitar l’últim malalt, cap al migdia. Calor, ofec, humitat, immobilitat són algunes de les sensacions que s’apoderen dels sanitaris després d’estar hores sota aquest refugi. Alguns d’ells arriben a marejar-se i fins i tot vomitar. En aquestes circumstàncies i durant jornades llargues de 12 hores, els sanitaris poden arribar a veure fins a dos litres d’aigua. Aquest dispositiu, a més, no pot circular fora de les àrees infectades. Si han de visitar pacients ingressats en altres plantes de l’hospital, el de Granollers està pràcticament com la resta de centres dedicat al 90% a malalts de Covid-19, intenten estalviar material i si es tracta d’una estona breu fan servir bosses d’escombraries que han estat cosides per voluntaris igual que les rets i les mascaretes de roba.

La facilitat de contagi també impedeix treure materials de les habitacions dels malalts. Això els obliga a no fer ús de bolígrafs, llibretes o pantalles digitals per apuntar les dades clíniques dels pacients. Per aquest motiu, quan fan la ronda de visites, un dels membres de l’equip es queda sempre fora de l’habitació, darrera de la porta mig oberta, des d’on va prenent les notes que la doctora dicta mentre parla i explora el malalt. Una de les conseqüències més positives que provoca la crisi sanitària és la col·laboració intensa que s’ha establert entre tot el personal sanitari.

Equips dinàmics i transversals

L’equip de Deig està format ara per un cirurgià i també per un dermatòleg. Les dinàmiques han canviat i els metges especialistes s’han anat incorporant a la primera línia d’atenció en el tractament de coronavirus. Dermatòlegs, ginecòlegs, oftalmòlegs, entre molts d’altres, participen ara en la feina conjunta redactant els quadres clínics, les peticions de proves mèdiques i també explorant pacients. Les baixes entre el personal sanitari i l’augment exponencial de malalts els hi obliga. Però a més a més tots són conscients de la seva vulnerabilitat, per la qual cosa les dinàmiques de feina també han canviat. Quan un sanitari entra a l’habitació intenta fer el màxim de tasques possibles per evitar que un altre company es posi en risc. Hi ha metges que ara també subministren medicació al malalt, que tornen a agafar el fonendoscopi, que netegen el material contaminat que ha estat en contacte amb el malalt. Tot sanitari, ja sigui metge o infermer, quan entra al box intenta fer el màxim de feines possibles. L’auxiliar d’infermeria Fran Moya, de l’Hospital Clínic, fa 18 anys que treballa a la unitat de vigilància intensiva respiratòria en el torn de nit, de 10 h a 8 hdel matí. Atén casos greus i pocs dies abans que es generalitzés l’epidèmia, amb la resta de personal sanitari del centre, va rebre cursos de protecció sanitària a càrrec de membres del Clínic de la unitat de malalties infeccioses. La realitat, però, va superar totes les expectatives. Entre moltes de les feines que realitza, n’hi ha que obliguen a un contacte pràcticament directe amb el malalt, com ara la higiene i el canvi de posició dels malalts en els llits. Els pacients afectats per una crisi respiratòria solen estar sedats, intubats i en posició corporal de decúbit pron, és a dir, plana i amb el pit cap avall i l’esquena cap amunt que permet millorar l’oxigenació del pacient. Els canvis de postura a vegades requereixen la intervenció de fins a cinc sanitaris i el que abans era un situació excepcional ara s’ha convertit gairebé en una tècnica habitual a la unitat. “Tothom hi està implicat, tothom dona el màxim”, hi afegeix Moya, que com la resta de sanitaris consultats coincideix que el que més l’ha sorprès d’aquesta crisi és “la capacitat de transformació de l’hospital i del personal”. “Intensitat, reciclatge, atenció i reorganització constant” per maximitzar les cures dels malalts són les paraules que utilitza la infermera del Parc Taulí Maria Colomer, per descriure en el que s’ha convertit la tasca al capdavant d’un hospital per fer front al coronavirus. Amb tot, la majoria també alerta que en una situació tan excepcional com l’actual sovint no s’actua en funció de les necessitats sinó dels recursos i aquests són escassos. És el cas del material sanitari de protecció, principalment bates i mascaretes, al qual es dona una vida útil en funció del que es disposa i no pas del que convé per qüestions sanitàries. Els recursos s’han convertit en un xiclet.

Els exemples de Deig, Moya i Colomer són comparables a la resta de sanitaris que s’enfronten a l’epidèmia. Laura Ramió és anestesiòloga en una de les moltes unitats de cures intensives de què ara disposa l’hospital Germans Trias i Pujol, Can Ruti, de Badalona. Allà també s’han tancat sales d’operacions, consultes, sales de pediatria i reanimació. Fa una setmana va tocar el torn de la biblioteca, i no serà pas el darrer espai que es transformarà en UCI.

Respiradors de sota les pedres

I, malgrat els esforços, els nous espais reconvertits no disposen dels mateixos recursos ni de comoditats de què gaudeixen les unitats de cures intensives instal·lades al principi, la qual cosa també endureix la feina. I si els llits s’han triplicat arreu, s’han duplicat les hores a buscar “entre les pedres” respiradors per als malalts crítics de Covid-19. A tall d’exemple, alguns aparells han arribat dels espais universitaris mèdics i també veterinaris que els feien servir en la recerca i el seguiment de malalties sobre animals com ara el porc.

A més de les hores dedicades a visitar els malalts i obrir unitats de cures intensives, Ramió també destaca la constant actualització dels tractaments als malalts a partir de la informació contínua que els membres dels equips mèdics van subministrant a través dels grups de WhatsApp. Les reunions, les sessions clíniques presencials i les trobades s’han acabat i els xats digitals treuen fum. Ramió treballa a Can Ruti, on hi ha la unitat de recerca dels doctors Bonaventura Clotet i Oriol Mitjà, que porten al dia la investigació sobre els tractaments contra la Covid-19 i avaluen la resposta a cada fàrmac. La prevenció per frenar aquesta malaltia i pal·liar-ne els efectes és determinant i per això molts sanitaris no entenen que amb el precedent d’Itàlia no s’hagués actuat amb molta més celeritat tant pel que fa al confinament com a la realització de testos massius per atacar el contagi i confinar amb més exactitud. Ara, la situació està desbordada, el contagi és extremament ràpid i hi ha certa “loteria biològica”. La reacció del sistema immunitari en alguns pacients, i no només gent gran, perquè el col·lectiu de 40 a 60 anys també resulta afectat, és abrupta fins a provocar inflamacions importants que causen greus dificultats respiratòries que requereixen l’ingrés a l’UCI amb ventilació assistida i intubacions i aquí els recursos també són limitats.

Com els afecta la crisi?

La situació d’estrès dins els hospitals també repercuteix en la vida familiar. Alguns han optat per traslladar-se als hotels i evitar el risc de contagi, d’altres, amb fills a càrrec i amb la parella també dedicada a treballs essencials i sense opció de deixar els fills a la cura d’avis, fan mans i mànigues per conciliar. Alguns sanitaris requereixen d’assistència psicològica, la majoria no dorm bé a les nits, es desperten sovint i abans que soni el rellotge i són conscients que quan s’acabi tot això poden patir d’estrès posttraumàtic que caldrà vigilar si els acaba afectant el dia a dia. Hi ha moments de fort patiment, quan han d’informar a la família de la mort d’algun pacient telefònicament, quan separen pares i fills o matrimonis que han emmalaltit conjuntament però l’estat d’un s’agreuja, quan un company sanitari ingressa i és traslladat a l’UCI – a Catalunya n’han mort quatre, dotze a tot l’Estat–. I tanmateix, també es viuen moments de gaudi: quan retiren la intubació i reanimen els malats, quan donen d’alta els pacients, quan escolten els aplaudiments de les vuit de la tarda amb certa estranyesa encara perquè, com bé recorden, “fem el que hem estat fem sempre”. No saben si els ciutadans se’n recordarà de tota aquesta crisi, ells estan segurs que sí. Ara, però, desitgen, com la resta de ciutadans, tornar al ritme, al bàtec diari que marca la quotidianitat.

Hem aprés moltes coses i especialment que tots els que treballem a l’hospital som vulnerables
Elisabet Deig
Metgessa internista de l’hospital de granollers
Ningú s’esperava això i m’ha sorprès la resposta de transformació de l’hospital i del personal
Fran Moya
auxiliar d’infermeria de l’hospital clínic
No actuem sota els protocols de sempre perquè la situació no és la de sempre, tot és excepcional
Laura Ramió
Metgessa anestesiòloga de l’Hospital germans trias i pujol, can ruti
Emocionen els aplaudiments, però no fem res que no féssim abans. Tant de bo que tot això no s’oblidi i ens permeti un canvi de valors
Maria Colomer
infermera del parc taulí
Tot ha canviat, està en constant transformació, hi ha molts de canvis en molt poc temps i sí, és estressant
Josepa Sabadell
infermera del parc taulí


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Les manifestacions contra el racisme es multipliquen a França per l’efecte Floyd

París

Càritas fa 16.000 atencions durant la crisi de la Covid

GIRONA

Un 6,1% dels catalans ja han generat anticossos contra la Covid-19

barcelona

La universitat serà més barata el curs vinent

Barcelona

A Vilademuls preveuen obrir l’escola dilluns

SANT ESTEVE DE GUIALBES

El síndic denuncia la manca de lideratge i d’informació durant la crisi sanitària

Barcelona
LA CRÒNICA

Gastronomia més emotiva per a després de la Covid

Segona manifestació contra el racisme, a Salt

SALT / OLOT
JORDI XARGAY
ALCALDE DE PALOL DE REVARDIT

“La gent s’ha comportat molt bé”

PALOL DE REVARDIT