Boi Ruiz vol reobrir el debat del copagament a l'Estat

Model holandès

Entre els molts sistemes de copagament que s'han anat establint a Europa, Boi Ruiz es va decantar pel model holandès, en què “la targeta sanitària determina què paga o deixa de pagar” cada ciutadà. No obstant això, el sistema holandès seria difícilment exportable a Catalunya i a la resta de l'Estat, ja que no es tracta d'un sistema nacional de salut típic, com el britànic o l'espanyol, en què existeix una asseguradora pública i fins i tot la majoria d'equipaments sanitaris són de titularitat pública. A Holanda, cada ciutadà paga un percentatge del seu salari per finançar la sanitat. L'assegurança de salut és obligatòria, però es formalitza a través d'entitats privades a les qual l'Estat compra els serveis sanitaris. Si el ciutadà vol prestacions addicionals, pot contractar-les a la seva asseguradora. El copagament, que a l'Estat espanyol actualment es limita als medicaments, és una realitat a la majoria d'estats europeus, que n'apliquen diverses modalitats. Amb tot, la majoria d'estudis fets a escala europea suggereixen que les fórmules de copagament sovint són difícils de gestionar (i generen costos addicionals) i no tenen capacitat de contenir la despesa sanitària global a llarg termini, tot i que sí tenen un cert impacte en la reducció de l'ús dels serveis. Per això, un dels principals riscos és que la població més vulnerable quedi desatesa.