“Hem fet un gran progrés, però hi ha camp per córrer”

Vam parlar molt sobre l'optimització i simplificació dels tractaments. Va ser objecte de gran controvèrsia perquè hi ha divergència d'opinions sobre si amb un únic tractament n'hi ha prou o no per combatre la malaltia. El que sí va ser un èxit és que cada cop tenim més investigadors de tot Europa compromesos per fer front a aquesta epidèmia. Vam posar en comú els resultats de les darreres investigacions, vam publicar les guies mèdiques... En resum, estem ajuntant les diferents peces del trencaclosques per millorar la qualitat de l'atenció.

Crec que sí que ho serà per a uns quants països. Per a molts altres, encara no. Però el que hem vist gràcies als objectius de l'OMS és que, quan no en teníem, no es feia res. De fet, jo vaig ser crític amb ells quan es van fixar. Però el que veig ara és que, només un any després, molts països es plantegen “on som ara?”, mentre que abans ni tan sols hi pensaven. Gràcies a això hem vist que Rússia està al final de la cascada de tractament, amb un 9 o 10%
de diagnosticats.

A l'est d'Europa probablement el VIH ha estat molt estigmatitzat, però cal tenir en compte que l'est d'Europa no és un bloc. Hi ha països com ara Polònia o Romania on ja fa temps que es van iniciar bons programes de tractament. N'hi ha d'altres on, fins fa un parell d'anys, no es volia veure que el VIH era un problema. En aquest sentit, la gran estigmatització contra els drogoaddictes i l'homofòbia no hi han ajudat gens.

El problema del VIH és que va coevolucionar amb els humans durant molt de temps i és difícil trobar una vacuna que estimuli amb prou força les respostes immunològiques. En tot cas, estem vivint un temps de recerca molt intensa en aquest camp i crec que d'aquí a tres o cinc anys tindrem millors candidates a ser efectives.

A identificar els pacients i tractar-los molt bé. Perquè la descoberta més gran dels darrers cinc anys és que el tractament funciona com a prevenció. Sabem que si tractem els pacients quan la malaltia no està gaire avançada, llavors deixen de transmetre el virus. En un estudi amb 44.000 trobades sexuals entre VIH positius que es tractaven i persones sense el virus hi va haver zero transmissions. Això és molt important i pot ser vital per evitar noves infeccions, per exemple a Àfrica.

Sí. Serà més ràpid, però en qualsevol cas tampoc és tan senzill. En un estudi del 2013 es va veure que si tractes el 40% dels infectats, la corba dels nous infectats cau un 40%, mentre que si tractes tothom, ho fa extremament. En qualsevol cas, sabem pels nous estudis de modelització que com més alta sigui la proporció de conductes
de risc, més prevalença hi ha i més freqüència han de tenir les proves per començar a temps els tractaments. Aquesta és la manera de procedir.

És un virus que, diagnosticat prou aviat, ja no és letal. Encara té un efecte crònic que afecta la vida, la sexualitat, les relacions, l'autoestima, la descendència... A hores d'ara encara hi ha una toxicitat dels medicaments i sabem que VIH origina forats al sistema immunitari que incrementen el risc de tumors, especialment limfomes. Per tant, la sida encara és una malaltia especial, crònica però tractable. És important que els pacients ho sàpiguen, que tenen bon pronòstic. Per tant, crec que amb la sida s'ha fe probablement el més gran progrés de la història de la medicina, però encara hi ha camí per córrer.

S'ha de ser pragmàtic. Està clar que l'ideal seria que tothom es fes el test i tractar tots els infectats, però la societat no funciona així. Per tant, si algú d'un grup amb molta prevalença està prenent riscos i la freqüència de les anàlisis no és prou bona, crec que sí que s'hauria de donar el tractament a qui ho demani. Cal agilitzar els tràmits de regulació, però com que sabem que funciona i ja hem esperat prou, aquest és un bon moment per començar a prescriure el tractament preventiu.