Tornar a començar

Fa temps, mentre la cançó d'un conegut grup de música pop parlava de les sensacions d'un viatge a Venus irrealitzable, la vida del Víctor (33), el Dani (37) i el Pelayo (41) canviava per sempre. Com passa amb el protagonista de Barco a Venus (Mecano), el perfil dels tres protagonistes amaga dades d'interès que expliquen en part per què es van llançar als braços de la dama blanca –la cocaïna–, en la qual van creure que trobarien la felicitat que buscaven. Així ho explica Pelayo, que reconeix haver estat maltractat psicològicament quan era petit pel seu pare. «Amb la droga et sents més fort. Dels porros amb els amics, que sempre eren més grans que jo, vaig passar a la cocaïna i a la beguda, i de mica en mica vaig anar quedant sol», explica aquest pacient del centre Egueiro, en la tercera fase del tractament –l'última–, en què l'equip de terapeutes dictamina la convivència dels interns en un pis tutelat. Pelayo, que és separat i té dos fills de 20 i 13 anys, era un paleta autònom que va arribar a tenir onze treballadors. «Necessitava entre 250 i 300 euros cada dia per al meu consum i vaig acabar arruïnat amb un deute de 30 milions de pessetes que encara estic pagant avui», recorda. La seva addició el va convertir en un home agressiu i perillós, i això el va conduir a la ruptura matrimonial: «Delinquia, robava en farmàcies o botigues amb una pistola de veritat, però d'això ja en fa molts anys. Mai vaig arribar a fer mal a ningú i tampoc em van arribar a detenir mai. Un dia, però, vaig posar un ganivet al coll a la meva dona i el meu fill gran ho va veure. Ara, mantinc una relació cordial amb la meva exdona, però el meu fill no em vol veure.»

En la mateixa època en què Pelayo delinquia per drogar-se, el Dani, el seu company de pis, s'iniciava en el món de les drogues i en començava a notar les conseqüències. «Primer em sentia l'home més gran del món, però aviat vaig quedar sol», confessa. Treballava de lampista, però el sou no li donava per al consum diari i aconseguia els diners robant la seva pròpia família. Ara fa un any que no prova cap substància i ha entrat en la tercera fase del procés de rehabilitació. «Fins que els amics i els familiars no t'empenyen, no fas el pas» sentencia, mentre mostra una flauta travessera que toca d'oïda i que el seu pare li va regalar quan va superar el període més crític del procés.

El Víctor, el més jove de tots tres, és el que ha experimentat amb més tipus de droga. «Tenia 16 o 17 anys. Primer la xocolata, després la cocaïna, l'heroïna i l'speed. Vaig perdre la feina, els amics i la xicota», admet ara, que ja fa tres anys que va deixar la seva addició i fa vuit mesos que és al pis de reinserció. El seu aspecte ha canviat i té ganes d'emprendre objectius: «Hi va haver un moment en què vaig pensar: ‘O me'n vaig al cementiri amb el meu pare o demano ajuda per sortir del pou', i vaig fer el pas. Feia temps que no em veia tan bé; fins i tot m'he animat a treure'm el carnet de conduir», explica.

Han superat l'etapa més difícil, però saben que mai més res no tornarà a ser igual. «M'està costant molt fer les coses que fa la gent normal. Sé que no puc anar més enllà de fer el cafè. Necessito tranquil·litat», reconeix Pelayo. Aquest mateix argument el comparteixen el Dani i el Víctor, que, acostumats a la disciplina i les obligacions de la comunitat terapèutica on han passat els últims anys, encara no veuen amb prou nitidesa el seu horitzó. És, segurament, aquesta la raó que explica per què tots tres aspiren a continuar col·laborant en les ocupacions que el centre els ha assignat, una reproducció quasi clònica d'una jornada laboral en què també tenen la responsabilitat de guiar joves que acaben d'arribar al centre Egueiro.