“Creuarem nedant l’estret de Gibraltar per un projecte a l’Índia”

Exacte. Som un grup de nedadors d’aigües obertes que buscàvem reptes. Ens entrenàvem molt, però ens calia motivar-nos. Ens vam assabentar que hi ha una ONG que es diu Braçades Solidàries, amb seu a Andalusia, que col·labora amb la Fundació Vicente Ferrer (FVF) i que organitza la travessia de l’estret de Gibraltar nedant. Vam pensar que creuar l’estret seria un bon repte. Vam parlar amb ells i vam acordar que ells assumirien la logística a canvi que nosaltres féssim difusió de l’activitat de la fundació. Inicialment pensàvem fer quatre clauers, per entendre’ns, però en comprovar que la tasca de la FVF és tan interessant, vam decidir muntar una estructura.

Sí, i vam creure que el més indicat era que ens dediquéssim a projectes relacionats amb estructures hídriques, ja que som nedadors.

La nostra col·laboració se centra en la construcció d’un embassament a Kunukuntla, en una de les zones més pobres de l’Índia, per cobrir les necessitats d’aquella gent, tant en el consum humà com en l’agricultura i la ramaderia. Per donar a conèixer el repte de l’estret i la feina de la fundació, i recaptar diners, hem organitzat travessies de llarga distància a diferents llocs, com ara a Llançà, i altres activitats, com una caminada popular aquí, a Banyoles. La gent fa donacions voluntàries i pot adquirir un braçalet.

Sí, i tant. Ja hem aconseguit els diners, que eren 3.600 euros.

És que la nostra contribució és una part i prou de tot el cost. Tots els projectes de la Vicente Ferrer es financen per tres vies: una a càrrec de gent de l’Índia mateix, una altra provinent de la fundació i una tercera de privada, que som nosaltres en aquest cas.

Sí, sí, seguirem. Ara estem parlant amb la fundació per veure en què podem ajudar.

Ja hem fet altres cosetes, el que passa és que nedar de la península Ibèrica a Àfrica és molt simbòlic, uneixes dos mons.

Sí, perquè si bé en línia recta són 14 km, en haver-hi tants corrents poden acabar sent molts més. S’hi sol estar entre quatre i sis hores, depèn.

És un perill molt gran. És una autopista. Per això és tan complicat fer-ho. Per la qüestió de la meteorologia, l’època dels creuaments comença ara i s’acaba al novembre, més o menys. Nosaltres ho farem al setembre. I com que cal que Capitania Marítima faci parar els vaixells, necessites uns permisos, és clar.

Necessites que et segueixin des d’una barca per donar-te aliment i beguda, sense sortir de l’aigua (si no, la prova quedaria invalidada) i tenir una embarcació de suport per si es presenta un perill, posem per cas per si ve un tauró. Aleshores pares, puges a la barca i quan ha passat el perill, reprens la travessa en el punt on l’havies deixat. El que passa és que aleshores oficialment aquesta travessia no comptaria.

El que faig jo és repartir la distància en tres o quatre entrenaments al llarg d’una setmana, de manera que al cap de set dies hagi completat, per exemple, 20 km. Tots tenim un entrenador personal. Jo vaig un cop per setmana a Barcelona.

Sí, i es pot entrenar. Mira, jo ara fa sis anys que nedo...

Sí, sí, tothom pot començar de zero. No havia fet natació, només submarinisme, perquè soc biòloga i el fons marí m’interessa molt. Ni tan sols estava en forma. És més, tinc un problema en una cama (tinc rampes tot sovint) i mai havia fet res, fins que vaig descobrir la natació. Em van animar a nedar una prova de 800 metres, l’ambient era molt bonic i vaig quedar enganxada. Quan s’està tanta estona a l’aigua, en què ocupa la ment, en què pensa?

En tot [riu]. Poso en ordre la feina, penso en la meva filla, em distrec amb els peixos, canto... És una teràpia total!