El fil i la Independència

El 1855, l’arquitecte municipal Martí Sureda va presentar un projecte per urbanitzar els terrenys ocupats per l’antic monestir de Sant Agustí. El seu era un espai porticat, amb aires neoclàssics, que inicialment va ser batejat com la plaça de la Princesa, però el 12 d’octubre de 1868, Día de la Raza, el consistori la va rebatejar com de la Independència, com a homenatge als setges patits en la guerra del Francès. Aquell espai airejat a tocar del Mercadal es va convertir en un dels centres més dinàmics de la ciutat i va ser allà on els gironins van descobrir un marc ideal per a l’esbarjo, ja que a finals del segle XIX i principis del XX moltes companyies de circ i de varietats van plantar-hi els seus escenaris, fins al punt que allà es va muntar un circ estable i amb posterioritat s’hi van obrir tres grans sales de cinema, el Gran Via (1908), el Coliseu Imperial (1909) i el Teatre Albéniz (1923).

El 7 de juliol de 1888, el diari La Nueva Lucha anunciava que el Circ Ancillotti, originari de la Toscana, fundat per Eduardo Ancillotti i en aquell moment comandat pel seu fill Hugo, presentaria les acrobàcies amb velocípede que l’havien fet famós en l’àmbit europeu. Els Ancillotti van ser coneguts i apreciats a la ciutat, i en certa manera van ajudar a assentar una plaça en què la companyia italiana passava llargues temporades –La Nueva Lucha del 8 de setembre del mateix any ens explica com era una funció de la companyia i així ens trobem que, a part dels malabarismes d’Hugo, hi havia els equilibrismes de la seva germana Gemma i el somriure dels pallassos, Biby i Pepino. El 17 de juny de 1889, al baluard de Figuerola, Antoni Piferrer va inaugurar el Circo Álvarez, que va intentar convertir en un dels grans locals d’oci ciutadans i potser per això l’empresari no es va espantar a l’hora de fer ampliacions ni de portar les millors companyies, entre d’altres, els germans Llop, els Campillo i la Troupe Freire.

A finals de setembre de 1890, la plaça va viure algunes tardes de glòria amb l’actuació de Federico Álvarez, nascut a Oviedo el 1853, que passaria a la història del circ amb el nom d’Arsens Blondin –no confondre’l amb l’original, Charles Blondin, que era francès i va travessar les cascades del Niàgara– i també va ser una figura important del funambulisme. Fill d’una família que es dedicava a les acrobàcies eqüestres, Federico Álvarez va aprendre molts dels papers de l’auca circense, fins que, influenciat per Maria Spelterini, l’única dona que havia travessat el Niàgara sobre la corda fluixa i l’agost de 1873 havia fet estada a Catalunya, es va dedicar al funambulisme. Va actuar a França –el 1882, després d’una gran campanya publicitària, va revolucionar París travessant el Sena– i a Itàlia –on, entre altres reptes, va caminar per sobre l’Arno a Florència i el Po a Torí– i el 1890 va tornar a l’Estat espanyol per actuar a la plaça de toros de Donostia, el 8 i el 9 de setembre, i a finals d’aquell mes la troupe d’Arsens Blondin va arribar a Girona. Precedit d’una gran fama i aixecant una expectació màxima, va travessar la plaça de Sant Agustí. Com recollia el Diario de Gerona, el dia 27: “Ja eren les sis [traduït del castellà] quan Mr. Blondin i els acròbates que l’acompanyaven van fer una segona funció a la plaça de la Independència. Al trapezi, hi van poder veure un gimnasta i un equilibrista que van obtenir els aplaudiments de la concurrència que omplia la plaça. A sobre la maroma, primer va aparèixer una dona que va fer una passejada serena i anava lligada per la cintura amb dues cordes, l’una a cada banda, que tibaven des de baix dues persones que seguien les seves passes. Tot seguit, Mr. Blondin, va córrer per sobre la corda. Ho va fer fumant, només amb el balancí, amb un carretó i amb un cistell a cada peu. El públic va aplaudir de valent.”