Els ossos de la polèmica

Un cas semblant al del Negre de Banyoles, del museu Darder de la capital del Pla de l'Estany? No exactament. Però s'hi acosta prou pel que fa l'origen colonialista i del segle XIX de la polèmica. Dijous passat, el Museu d'Història Natural de Londres, una de les grans institucions científiques del Regne Unit –amb branques d'entomologia, botànica, zoologia, mineralogia i paleontologia, tant en el vessant investigador com divulgatiu–, va anunciar que havia arribat a un acord amb representants de la comunitat d'habitants de les terres de l'estret de Torres –un arxipèlag de 274 petites illes, situades entre Austràlia i Papua Nova Guinea– per retornar les restes de 138 indígenes –només un dels quals, un esquelet íntegre– que romanien en el seu poder des de fa més de cent anys. La resolució és fruit d'un llarg procés de negociacions –divuit mesos d'estira-i-arronses– entre representats de l'autoritat regional de Torres, que depèn del govern de la província australiana de Queensland, i els màxims responsables del museu.

“Estem molt contents, tot i que no puc felicitar el museu per la decisió que ha pres”, assegurava Ned David, portaveu dels illencs, en declaracions a la BBC. David interpreta que aquesta opció és l'única possible, lògic final d'un procés d'espoli que arrenca a mitjans del segle XIX. “Les nostres creences i la nostra cultura ens recorda que tenim una connexió molt forta amb aquells [dels nostres ancestres] que han mort, i el nostre punt de vista és que mentre estiguin lluny de casa nostra, els seus esperits no tindran descans ni pau”. La majoria de les restes tenen una antiguitat d'entre cent i dos-cents anys. Hi ha des de l'esmentat esquelet sencer fins a una mandíbula. Dinou de les restes provenen d'una mateixa illa.

L'antropòleg Alfred Cord Haddon, una de les figures pioneres d'aquesta disciplina a la Gran Bretanya, va visitar entre 1898 i 1899 les illes –aleshores ja sota tutela de l'imperi britànic– en una expedició finançada pel Christ's College, de Cambridge. Com era costum a l'època, va tornar amb tota mena de materials cap a la metròpoli, incloses restes humanes. Inicialment, una part va anar a parar a col·leccions particulars de científics del Christ's College, o a altres institucions antropològiques o pseudocientífiques, per acabar als fons del Museu d'Història Natural de Londres.

No és la primera vegada que el Museu d'Història Natural està implicat en un cas semblant. El 2007, la institució va arribar a un acord amb representants de les comunitats aborígens d'Austràlia sobre una disputa que mantenien en relació a les restes de disset habitants originaris de l'illa de Tasmània. El museu havia accedit a retornar-les, però no fins a completar proves científiques, com estudis de l'ADN. El Centre d'Aborígens de Tasmània s'hi va oposar, al·legant que aquests experiments eren contraris a les seves creences. Un recurs davant del Tribunal Suprem del Regne Unit va acabar amb l'acord del retorn de les restes, així com la preservació de mostres d'ADN de quatre dels subjectes. Aquestes restes també van ser importades al Regne Unit per Cord Haddon.

La decisió presa pel museu “no ha estat fàcil”, ha assegurat el seu director científic, Richard Lane. “Siguin quines siguin les circumstàncies de l'adquisició de les restes per part del museu, el que hem d'assegurar és que hi tinguem accés per continuar els nostres estudis”.

El museu conserva una importantíssima col·lecció de restes humanes, algunes de les quals tenen milers d'anys d'antiguitat. Aplicant tècniques d'anàlisi científica modernes, es possible descobrir patrons dels moviments migratoris de les antigues comunitats. Fins i tot és possible conèixer com vivien aquests humans o les malalties que patien. “Aquesta mena d'informació –assegura Lane– és rellevant fins i tot ara”. “La gent sovint diu ‘bé, heu tingut les restes durant més de cent anys, segur que les heu pogut estudiar prou; és hora de retornar-les'. Però, per exemple, vint anys enrere no podíem fer proves que ara sí podem dur a terme, com ara escàners tridimensionals. Aquesta és la raó per la qual volem seguir tenint el dret a poder continuar els estudis de les restes”.

Aquest argument científic –potser legítim, tot i que qüestionable– diferencia prou l'afer del famós cas del museu Darder de Banyoles. El boiximà dissecat era exhibit a l'interior d'una urna, quasi com es feia amb persones vives fetes presoneres a les colònies de l'Imperi britànic durant bona part de la història de la colonització, fins a mitjans del segle XIX, i, de fet, no hi havia cap excusa científica que justifiqués la seva presència a Banyoles.

La decisió del museu no posa punt i final a una sempre polèmica qüestió, que té com a centre de disputa no només restes paleontològiques, sinó, molt especialment, arqueològiques, escampades per nombroses entitats culturals i museístiques del Regne Unit. On és el límit per restituir als seus originals propietaris els béns espoliats? Es pot parlar d'espoli, realment, o el terme és un anacronisme històric, tot i que políticament correcte?