Terratrèmols d'espaitemps

Aquest 11 de febrer passarà a la història com el dia que, després de mil·lennis, vam deixar de mirar a l'Univers mitjançant la llum i vam passar a escoltar-lo només mitjançant la gravetat. De la mateixa manera que si fins ara haguéssim viscut sense el sentit de l'oïda, a partir d'ara descobrirem un ampli ventall de sons. Alguns ens els esperàvem, d'altres de ben segur que ens sorprendran.

En diem sons perquè aquestes ones cauen dins la banda de freqüències audibles per la nostra oïda, però en veritat són ones que modifiquen al seu pas l'espai i el temps. Tal com Einstein va descriure sobre la relativitat general, l'espai i el temps no són immutables sinó que els hem d'entendre com unes realitats dinàmiques que es modifiquen i es veuen afectades per la presència de cossos massius. I si això és així –si grans quantitats de massa deformen l'espai– un pot arribar a la conclusió que podríem construir regles d'altíssima precisió i mesurar la distància entre dos cossos per veure si l'espai realment es deforma.

Fa molts anys que la ciència persegueix aquesta idea. El detector LIGO (Laser Interferometer Gravitational Wave Observatory) és el màxim representant d'aquest esforç de dècades per assolir un observatori que sigui només sensible als efectes de les col·lisions dels objectes més massius de l'Univers, com els forats negres. Talment com si fossin terratrèmols que es propaguen pel sòl, la col·lisió de dos forats negres provoca igualment un terratrèmol, però l'ona que es genera no mou el terra sinó que distorsiona l'espai i el temps. Al contrari que la llum, aquesta ona arriba a nosaltres, des de fa un bilió d'anys, mínimament afectada per la matèria que ha trobat pel camí i per tant amb tota la informació intacta. Un regal de la natura per a aquells que siguin capaços d'escoltar-ho.

És del tot increïble, però tot i així la ciència no s'hi conforma, sempre ens queden preguntes per contestar. LIGO fa aquesta mesura d'altíssima precisió entre dos miralls al final de dos braços de 4 km de llarg. Protegir aquests miralls de qualsevol pertorbació que els pugui moure és una feina complicada però, i si cadascun d'aquests miralls el poséssim a l'espai i el deixéssim en caiguda lliure a dins un satèl·lit? Fins i tot podríem separar els satèl·lits milions de quilòmetres per ser encara més sensibles als efectes de les ones gravitacionals. En un ambient tan estable podríem observar ones gravitacionals de durada molt més llarga i per tant obtindríem informació d'esdeveniments totalment diferents dels que observem des de la Terra.

Aquesta idea és diu LISA (Laser Interferometer Space Antena) i l'Agència Espacial Europea preveu tenir-la funcionant per la dècada del 2030. De fet, avui en dia ja hi ha un satèl·lit a l'espai que n'està provant la tecnologia, és el LISA Pathfinder i, a casa nostra, l'Institut de Ciències de l'Espai (IEEC-CSIC) hi contribueix. Com molts abans que nosaltres, tenim la sort de poder afegir un gra de sorra a l'esforç d'entendre l'Univers on vivim.