L'aprenentatge en joc

Catalunya viu una febre per la innovació educativa. Les escoles anomenades disruptives tenen una demanda desbordant i el vocabulari d'educadors i pedagogs s'ha omplert d'anglicismes. Un dels últims a incorporar-se, gamificació (de l'anglès gamification), o ludificació, que no és altra cosa que aprendre jugant.

De fet, l'invent no és nou. “Aplicar el joc s'ha fet sempre”, afirma Oriol Ripoll, professor de creació de jocs a Enti, el grau de videojocs de la Universitat de Barcelona (UB), que reivindica la forta tradició en aquesta matèria que hi havia a Catalunya el segle passat. “Al que feien l'Escola del Mar, l'Escola del Bosc i Montessori ara en dirien ludificació”, assegura Ripoll. La diferència és que ara se li ha trobat un nom i “s'ha intentat estructurar” i treure'n profit per a l'educació.

“La ludificació educativa pot aconseguir recuperar l'essència de l'aprenentatge, que no és sinó la voluntat de desenvolupar les pròpies capacitats”, assenyala Rita Barrachina, dissenyadora de jocs i experta en ludificació. “A diferència del sistema tradicional d'aprenentatge per calaixos (matèries), aprendre basant-se en jocs o activitats lúdiques permet un aprenentatge interactiu, més significatiu i transversal, amb més implicació de l'alumnat i, per tant, més interès i millor comprensió dels conceptes”, afegeix.

Barrachina destaca que “jugant es desenvolupen, de manera transversal, competències artístiques, lingüístiques, comunicatives i matemàtiques”. “El problema que tenim és que la gran majoria dels infants no entenen per què serveix el que aprenen.”

En principi, tot semblen avantatges, però introduir la ludificació no és fàcil en un sistema educatiu encara massa rígid. “Està molt bé això de modernitzar-se i ser disruptiu, però els mestres necessiten suport més enllà del que puguin aprendre sobre noves eines i tècniques d'aprenentatge lúdic, tecnològiques o no”, alerta Barrachina. “Més enllà de certs conceptes i aplicacions –afegeix–, si parlem d'experiències d'aprenentatge basades en jocs o videojocs, necessitaran suport d'altres figures, com dissenyadors de jocs, programadors o artistes i de noves figures com el facilitador de tecnologia.”

A banda dels problemes de recursos humans i materials, Ripoll avisa del risc de “postureig”. “Hi ha el perill que ens passem amb les ximpleries i de qualsevol cosa en diguem ludificació. La ludificació és una experiència propera i no qualsevol cosa amb un disseny maco”, afegeix Ripoll, que alerta, però, que la “revolució educativa” s'ha de fer “a poc a poc”: “Si les escoles innovadores pretenen girar-la com un mitjó de la nit al dia no se'n sortiran.” La clau, per tant, és no tornar-se boig. “No podem caure en el parany que si no ludifiques no ets bon professor. No passa res si expliques”, afegeix el professor de creació de jocs.

La classe magistral, doncs, encara té corda per a estona. “Poden ser molt enriquidores –admet Barrachina–, ara bé, aprenem més fent que escoltant. Personalment, trobo que les classes magistrals estableixen certa jerarquia, cert protagonisme invertit: a l'aula, el protagonista hauria de ser l'alumne i no pas el docent.”

Estan preparats el sistema educatiu i els docents per entomar aquest canvi de paradigma? Els mestres s'escuden sovint en l'excés de matèria dels currículums per no incorporar noves tècniques a la docència. Ripoll, però, no hi veu un escull insalvable. “El bon professor flirteja amb la llei i adapta el currículum a les necessitats dels alumnes. Per exemple, no cal que els estudiants s'aprenguin de memòria el sistema solar, però sí que l'entenguin”, diu Ripoll.

A Catalunya, la ludificació en l'educació formal tot just s'està començant a implantar. “Hi ha experiències aïllades de bons professors amb bones experiències”, diu Ripoll. “En general s'aprofita l'auge dels videojocs, la programació i la robòtica educativa per ensenyar de forma més lúdica i significativa”, afegeix Barrachina, que explica que, “tot i que la innovació és desigual”, ja “s'estan modificant currículums educatius” per incorporar-la.