La literatura, a la intempèrie

Hauré de començar pel començament: no sabia que la literatura existís i ja l'estimava. Fou un viatge a les paraules, a la memòria profunda de les coses, als mons de ficció que la llengua construeix. Les paraules despullades, solitàries, sense més suport que la immensa càrrega de riquesa significativa acumulada. Una paraula és un continent d'experiència humana; però també és un projecte de realitats noves, d'universos possibles. Mentre feia el camí cap a la ficció m'acompanyaren les veus que m'havien contat les històries que forjaren la imaginació d'infant.

En aquell temps, la literatura era per a mi una veu –la ficció transitava a través de la veu– que contava, recitava, llegia en veu alta. La literatura va començar a atreure'm abans de saber que existia. I preferia que no m'enviessin a dormir, que els adults continuessin contant històries en veu alta, perquè aquelles històries alimentaven el meu aprenentatge del món. I vaig descobrir que la literatura era, sobretot, art del llenguatge. Vaig arribar a saber que és freqüent trobar en qualsevol acte de parla aquest món indefinible i esquiu que hem anomenat literatura. Vaig sentir contar velles històries que s'havien contat milers de vegades, històries màgiques, i altres històries que m'arribaven en veu baixa. Vaig entrar en contacte amb el patrimoni oral i immaterial del poble: un vell romanç, una cançó d'amor, un conte. Vaig començar per conèixer el primer suport de la ficció: la veu. Arribarien després altres suports: el llibre, la imatge, les noves rutes que ofereix la comunicació humana... Però havia començat pel començament. Això era una veu. Com si totes les persones i tots els objectes que em rodejaven desitgessin contar alguna cosa, a voltes amb desesperació. Aquelles veus entraren en mi: les històries, les maneres de contar, els silencis.

He tractat que els meus textos fossin l'expressió de totes aquelles veus. M'arribaven de la intempèrie, ambulants, plenes de memòria col·lectiva. I quan poso cada paraula com una carícia sobre cada cosa, m'he sentit un mag capaç d'intervenir en la reconstrucció del món. Lentament vaig aprendre que la literatura és un univers obert, un territori d'infinites possibilitats. I, al mateix temps, un món compromès amb els somnis i les seves inacabables propostes. La literatura m'ha permès de mirar el món d'una altra manera. Vaig tenir alguns professors de literatura, al llarg dels meus estudis. M'ensenyaren que l'art i la bellesa que el defineix eleven la consciència dels pobles, el seu compromís amb la història. Aquests professors dirigiren les lectures que marcaren el meu itinerari. I són tantes com les veus que porto amagades en un racó de la memòria. Ara penso que al nostre ensenyament li falta la capacitat d'estimular totes les intel·ligències: la imaginació, l'atribució de sentit, l'esperit crític, la sensibilitat, l'humor. I segueixo pensant que la literatura anticipa el futur de l'home perquè l'obliga a l'exercici de la imaginació, a inventar projectes nous que podrien ésser una porta oberta a l'alternativa, a la diversitat de respostes. Rere cada un dels textos que he escrit hi ha els meus propis crepuscles i les meves pluges, les meves primaveres i els meus somnis. Si els lectors han percebut alguna de les meves atmosferes més íntimes i l'han sentida com a vertadera, puc pensar que les mentides amb què he revestit la ficció foren aparentment reals. He escrit a la intempèrie, mentre conjugava la vida en tots els temps verbals.

Ara, el manifest del Col·lectiu Pere Quart contra les restriccions a què és sotmès el nostre patrimoni literari em remou l'ànima i em fa pensar en aquella gent que em va ensenyar a estimar la literatura. Potser, tampoc no sabien que existia. I penso en aquells professors que guiaren el meu aprenentatge, lúcids, generosos, terriblement amants d'allò que el món acadèmic deia “les lletres”.