Qui ha de pagar la universitat?

Existeix un consens gairebé total a l’entorn del fet que correspon a l’Estat la tasca de garantir el dret a l’educació dels ciutadans. En la majoria de països del món occidental, això es concreta en l’obligatorietat i gratuïtat de l’etapa educativa primària i una gran part de la secundària. S’assumeix que aquesta cobertura educativa comporta beneficis als infants i joves que hi accedeixen, i alhora representa una contribució indirecta al benestar de tota la comunitat. En aquest sentit, els beneficis serien tant privats com públics. Ara bé, el consens es comença a perdre quan es parla d’estendre aquesta garantia a les etapes educatives postobligatòries, especialment a la universitat. Perquè, tot i que és evident i demostrada la contribució pública –en termes socials, culturals i econòmics– que fa l’educació universitària, no es pot negar que també aporta beneficis individuals als que l’adquireixen. Aquest vessant individual és el que està en el centre del debat a l’hora de qüestionar si cal o no, i en quina mesura, que els usuaris contribueixin econòmicament a pagar la universitat. Els arguments en favor i en contra se situen en el terreny econòmic i de la desigualtat social. Vegem-ne alguns.

Primer, és cert que una persona amb titulació universitària té més probabilitat d’obtenir més ingressos econòmics que una sense aquests estudis. Però la probabilitat no és seguretat i, en cas que s’acompleixi, ¿no haurà de contribuir a la hisenda pública en una part progressivament més gran en funció d’aquests ingressos futurs obtinguts? Així, ja pagarà pels beneficis que li hauran reportat els estudis quan aquests es materialitzin, no?

Segon, és cert que accedeixen als estudis universitaris una proporció d’estudiants molt més alta de les famílies en millor posició social –un 82% dels fills d’universitaris en contraposició a un 29% dels fills de famílies amb estudis obligatoris–. Si la universitat és un recurs públic que serveix a bastament per reproduir la posició social dels que ja parteixen d’una situació d’avantatge, ¿no seria lògic que els usuaris ajudessin a finançar-ne el cost?

Tercer, en les últimes dècades, l’educació, i en particular la universitat, ha estat una de les principals vies de mobilitat social ascendent, és a dir, “l’ascensor social” per excel·lència. És per aquest motiu que garantir-hi l’accés és treballar per a la igualtat d’oportunitats i l’equitat social. Davant d’aquesta important funció, ¿no caldria considerar el seu accés un dret (igual que per a la resta d’etapes educatives) o almenys ser molt curós en l’exigència sobre quina contribució econòmica es demana als usuaris?

Més enllà del debat sobre els preus universitaris, cal veure què ha passat en els darrers anys. Segons càlculs de l’Observatori del Sistema Universitari, amb la implantació de l’Espai Europeu d’Educació Superior (la “reforma de Bolonya”), a Espanya ja es van incrementar els preus de les taxes universitàries en un 10%. I, a partir del 2012 (amb el decret que permet que les comunitats autònomes les apugin), es produeix un increment del 66% de mitjana a Catalunya. Les beques Equitat, posades en marxa per la Generalitat, com a complement de les beques del MECD, haurien compensat l’increment deixant-lo en un 38%. Simultanis a la pujada de taxes, hi ha hagut altres canvis, com ara el recàrrec del preu sobre la segona matrícula i següents d’una assignatura, i l’enduriment de les condicions per accedir a la beca i conservar-la. L’impacte d’aquestes variacions no és fàcil de determinar perquè han coincidit en el temps amb transformacions del context econòmic i social. Tot i això, hi ha pistes que els canvis que s’han donat a la universitat estan tenint conseqüències sobre l’accés dels joves als estudis superiors, sobre el tipus de carreres que trien i sobre com passen per la universitat. Ho tindran en compte els partits a l’hora de dissenyar les polítiques educatives en general i universitàries en particular?