Educació

JOAQUIM MATARÓ

DIRECTOR DE LA SALLE DE GIRONA I PROFESSOR DE FILOSOFIA

“D’una manera correcta, a les aules s’ha de poder parlar de tot”

educació “La manera com un mestre entra a l’aula o com un pare ensenya al fill el codi de conducta que ens hem donat, ja és adoctrinament; és impossible no adoctrinar” joves “Si són capaços de compaginar l’allau d’informació que reben amb ser crítics, canviaran el món”

Els que diuen que estudiar filosofia, en un sentit ampli, és una despesa inútil s’equivoquen greument
A La Salle tenim escoles al món amb menys d’un 1% dels alumnes i els mestres cristians, i no passa res

Fa 8 anys que és el director de l’escola La Salle de Girona, encapçalant un projecte que havia de durar tres anys, que es va allargar tres més i que ara n’encadena dos més de pròrroga. Tot i les obligacions de ser el màxim responsable de la gestió de l’escola, assegura que el que de veritat li agrada és fer classe.

Quants alumnes tenen a La Salle Girona?
Aquest any tenim 806 alumnes.
I al conjunt d’escoles de La Salle d’arreu del món?
Tenim escolaritzats al voltant d’un milió d’alumnes, en 82 països.
Vostè és el segon director seglar que té l’escola.
Sí, i en tots aquests anys que l’equip hi ha estat al capdavant ha estat sense germans treballant-hi.
No hi queda cap germà de La Salle?
No. Cap. L’equip porta la gestió econòmica, la laboral, la pedagògica, els projectes... fa vuit anys era una situació força nova.
I aquesta manca de presència de religiosos, no posa una mica en dubte el projecte religiós? Al final, vostès són una escola de valors i pràctica cristiana.
La Salle Girona es defineix com a escola cristiana i catalana. Si el fet que no hi hagi germans posa en dubte el projecte religiós...? Sí, d’alguna manera. És el gran repte de la institució. Però tenim molt clar on estem treballant. Quan ens van oferir entomar la direcció de l’escola una de les condicions era que havíem de continuar el caire de les escoles de La Salle, que ha de tenir un punt religiós i cristià, però ha de ser oberta com la societat en la qual vivim.
Vol dir que han modernitzat la condició d’escola religiosa?
Vol dir que s’hi ha de sentir còmode tothom capaç de comprometre’s amb uns valors humanistes, perquè el cristianisme, al final, és humanisme. A La Salle hi ha coses molt curioses que expressen molt bé el que som.
Posi’m un exemple.
Hi ha La Salle d’Alexandria, a Egipte, que té més de 5.000 alumnes. Doncs menys d’un 1% dels alumnes i els mestres són cristians. I aquests no són ni remotament catòlics. La resta són musulmans. I no passa res.
Sobta tractant-se d’una escola religiosa i cristiana. No genera conflictes, aquesta situació?
Han tingut suspicàcies amb plantejaments islàmics més tancats, però ho han gestionat. Una vegada vaig tenir l’ocasió de parlar-ne amb el director. Li vaig preguntar com s’ho feien. Preguntes òbvies. Si a les aules hi havia un santcrist, si feien classe de religió, com les fan...
I li va respondre que...
No tenen santcrist a les aules, però sí que fan classes de religió. Les fan els divendres, que allà és festiu. I són classes des d’una perspectiva ecumènica.
La missió religiosa d’escoles com La Salle Girona és actualment menys proselitista que anys enrere? Potser amb un caire més solidari i de servei social.
Sí, i també transcendent. La fundació Proide [és la fundació de les escoles La Salle, que du a terme projectes solidaris a través de l’educació], quan engega les seves campanyes, és evident que fa una feina social, però ho fa també des d’una perspectiva transcendent.
Expliqui-m’ho.
Si ens comprometem amb el dèbil, que està molt bé, hi haurà un moment en què ens haurem de plantejar per què ens hi comprometem. Pot ser per raons ideològiques, polítiques, humanitàries... però també ens hi podem comprometre perquè pensem que la persona és suficientment digna perquè anem més enllà d’aquestes raons, totes molt dignes. Aquest anar més enllà és transcendència.
Dècades enrere, a les aules de La Salle ja es parlava de pau i solidaritat, però sovint no anava més enllà d’un simple treball teòric, un punt abstracte (amb notables excepcions com ara les campanyes del Domund).
Fa anys va canviar la pedagogia amb projectes de treball cooperatiu. Fa sis o set anys es va decidir que a 4t d’ESO es faria treball cooperatiu, que s’ha convertit en aprenentatge i servei. Són projectes a l’entorn de l’escola, però si són fora de l’àmbit de l’escola, millor. Cada any tenim 120 nanos sortint al carrer per buscar entitats o institucions a les quals puguin oferir un servei. Són sis grups per curs, cadascun amb el seu projecte i un tutor que els acompanya. Els grups defineixen el seu projecte, busquen finançament i el duen a terme.
I participen directament en els projectes de Proide?
L’any passat un grup d’antics alumnes, pares i professors vam anar a Madagascar amb Proide per treballar. Estàvem en una residència dels germans que fan formació professional per a noies en un dels països més pobres del món. Vam tornar trasbalsats, i ho hem explicat a les aules. La taca de sensibilització que s’ha produït a l’escola arran d’aquesta experiència ha estat impressionant.
I en què es materialitza educativament aquesta sensibilització?
Reforça els valors que han de definir el caràcter propi: la solidaritat, la justícia, la atenció al feble, la transcendència... mirem d’anar una mica més enllà del món de rics on vivim. És la forma que tenim a La Salle de viure el caràcter propi i els valors des de l’humanisme cristià, amb diferents nivells de compromís.
Hem parlat fins ara de solidaritat, justícia... i vostè és professor de filosofia. Els joves d’ara són més o menys crítics que els de generacions anteriors?
Són d’enter. De l’acció ràpida. Tenen les necessitats pròpies dels adolescents, com abans. Però ara, amb un accés a la informació bestial i amb una rapidesa tan gran que al final els col·lapsa. Tenen tanta informació que els costa destriar-la.
Ja vivim aquesta sobreinformació els adults... En el cas dels joves, trobar-se en plena maduració encara ho deu empitjorar.
Els costa molt més. Si són menys crítics? No ho sé, però estan col·lapsats per un excés d’informació. Els convé trobar espais de temps per poder ser més o menys crítics.
Vaja, que, com deia fa un moment, fan molt ús de l’‘enter’ però no tant de la pausa.
Sí, és una manera de dir-ho. I això es tradueix en una actitud vital. Es comprometen moltíssim, amb una intensitat espectacular respecte als joves de fa trenta anys. Quan emets el missatge veus que agafen un compromís molt alt i apassionat, però els dura poc. És a dir, tenen un nivell de compromís més alt que abans (potser per una falta de criticisme) però de menys durada. I continuadament els calen estímuls. Hi estan acostumats. Viuen en un món en què la immediatesa és clau i aquesta immediatesa pot viciar-los a no ser crítics. Però si són capaços de compaginar aquesta allau d’informació amb ser crítics, canviaran el món.
Vaja, que en el fons és optimista sobre el futur dels joves.
Sí, però els calen eines.
No ajuden al criticisme els atacs de desprestigi que pateix l’assignatura de filosofia.
No hi ajuden, no. Aquest any a Catalunya s’ha reduït la càrrega horària de la filosofia. Només se’n feia a 1r i 2n de batxillerat. Han reduït la càrrega a 1r i 2n batxillerat i en compensació va aparèixer a 4t d’ESO com a optativa. És un canvi en la línia de considerar que en un món tecnològic, la reflexió crítica, pausada, no especulativa, sense immediatesa en el resultat és una despesa de temps que no convé.
Els malpensats diuen que és una estratègia per fer una societat menys crítica. Què en pensa, vostè?
No seré gaire simpàtic. La filosofia, les humanitats en general (si és que hi ha alguna cosa que no sigui humanitats) són com l’art: absolutament inútils. L’art no serveix per a res... però és imprescindible. El que em diferencia d’un pardal, és que la seva casa, el pardal només la pot fer com la fan els pardals. I mai la farà ni més maca, ni més gran, ni més còmoda. Els humans tenim la capacitat de fer una casa i gastar-hi esforços per fer-la més maca i acollidora. Ens fa perdre temps i productivitat. Però això que és inútil, gastar temps per pensar-te les coses dues vegades, que no és productiu, és imprescindible perquè és el que ens defineix com a humans. Per tant, els que diuen que estudiar filosofia, en un sentit ampli, és una despesa inútil s’equivoquen greument.
No deu passar que la filosofia es manté massa en l’àmbit de la teoria, i no es du a la pràctica? S’ensenya molta teoria sobre temes abstractes, però no s’ensenya com aplicar-ho per gestionar emocions, per exemple, o a convertir la teoria en pràctica per ser més feliços.
Per això, segurament, si entenem l’estudi de la filosofia com repetir Plató o fer sil·logismes per exemple (que està molt bé, eh?) potser ben bé, ben bé no estem fent filosofia. Si entenem filosofia com donar eines per anar una mica més enllà del que és obvi... segurament amb això no t’hi guanyaràs gaire la vida, no aconseguiràs més productivitat... potser. Però si no fas això t’estàs deshumanitzant. Perquè ser humans, com dèiem, implica aquest anar més enllà, buscar la manera de fer les coses més bé. Si ho fem, potser serem una mica més feliços. El que està clar és que no és el model d’èxit de les societats enriquides que es basen en la competència ferotge.
Tenim exemples de persones que ho fan, això de dur la filosofia a la vida diària. Tenim el filòsof i ara eurodiputat Josep-Maria Terricabras, per exemple, que en els seus discursos polítics cita Kant o d’altres filòsofs. Porta el seu coneixement acadèmic a un camp pràctic i en aquest moment importantíssim, el de la política. Fa falta més que mai avui en dia?
Sí. I aquest és l’altre motiu que la filosofia, no entesa com la repetició de les lletanies de Sant Tomàs o Descartes sinó com a eina per acompanyar els alumnes i a un mateix cap al procés de maduració, pot fer por políticament. Perquè un ciutadà que estigui disposat a gastar una mica de temps per pensar-se les coses, replantejar-se-les, anar més enllà d’on és o d’on el deixen ser, resulta incòmode.
Vivim moments políticament convulsos que també han patit directament a La Salle, quan es va fer anar a declarar la directora de l’escola de la Seu d’Urgell per incitació a l’odi. Temes com l’1 d’octubre s’han de poder debatre a les classes?
Els nois i noies de batxillerat i cicles o ESO són ciutadans i viuen a la ciutat, i conviuen amb els daltabaixos. Agafem per cas la salvatjada del mes d’agost a la Rambla de Barcelona [l’atemptat del 17-A]. Aquell fet té una càrrega política brutal. És una de les expressions del conflicte polític més greu que pateixen occident i el món al segle XXI. Té rerefons moral? Sí. I ètic? Sí. I moral? Sí. I religiós? Sí. A algú li hauria semblat coherent que a l’escola no n’haguéssim parlat? Prefereixo imaginar que no.
Bé, però se’n pot parlar de moltes maneres, i no totes sanes.
D’acord. Si n’haguéssim parlat fent bandera d’una determinada posició que no hagués estat d’acord amb el codi de conducta que la societat occidental ens hem donat, si algú hagués fet apologia del terrorisme, per exemple, doncs ens hauríem adonat que no està bé, perquè el codi de conducta que ens hem donat diu que del terrorisme no se’n pot fer apologia.
I en el conflicte amb Espanya?
Doncs el procés polític de dificultats de relació entre l’Estat espanyol i una comunitat autònoma de l’Estat espanyol té rerefons polític? És clar. Econòmic? És clar. Cultural? Algunes pistes ens diuen que sí: “No es fa castellà a les escoles... expliqueu la història esbiaixada...” Tot això és un conflicte cultural. Doncs amb totes les distàncies del món en comparació amb l’atemptat... repeteixo, amb totes les distàncies del món... els dos esdeveniments tenen estructures no tan diferents pel que fa a la seva repercussió social. Del primer no hauríem entès que no en parléssim de manera correcta. Del segon, per què costa tant d’entendre que també convé que en parlem d’una manera correcta? Parlant d’una manera correcta, a les aules s’ha de poder parlar de tot.
Respongui-ho vostè mateix. Per què en aquest segon cas costa tant d’entendre?
Perquè al darrere hi tenim posicions ideològiques que entren en conflicte. En el moment que no som capaços de qüestionar-nos el codi de relació que ens hem donat des de la Revolució Francesa per qüestions ideològiques, correm un risc terrible.
I on és la frontera entre aquest codi de conducta i el que després en diran adoctrinament?
Des del moment que obro la porta de l’aula i segons com entri, estic emetent un missatge de valors. Si entro atabalat i ni tan sols saludo; o si entro i expresso una efusió que ens fa perdre la classe... estic emetent missatges clars. En la feina que es fa acompanyant criatures i joves en la seva maduració, que és el que es fa a les escoles, és impossible no adoctrinar.
Ja, però en algun punt hem de fer la distinció entre el que és un adoctrinament sa i un d’insà.
Distingir el codi de relació que defineix el nostre món de l’adoctrinament, és molt difícil. Quan per interessos posem posicions ideològiques davant del codi, el que pot entrar en crisi és la pròpia estructura social. Europa ha viscut moments d’aquests. Per exemple entre les guerres mundials, quan els motius ideològics van passar davant de la pauta de conducta. I què passa? Que en cinc anys fotem 50 milions de morts.
Ens està dient que ens hem quedat amb la part pejorativa del concepte ‘adoctrinar’, però que també té una part positiva.
Sí. Estem descartant la part positiva. Quan diem al nostre fill o filla “això no ho facis”, o “fes-ho”, o “no ho facis així”, o “fes-ho de tal manera”, estem adoctrinant. El que no pot ser és trencar el codi per adoctrinar-lo, per exemple estomacant-lo.
I cenyint-nos a l’àmbit de l’escola i la situació política que viu Catalunya?
S’està instrumentalitzant políticament al voltant d’interessos clars. Al voltant de la llengua, la cultura, l’economia... Estem aquí. En un punt de perdre el seny i per qüestions ideològiques posar en risc el codi que hem elaborat, i que no ens va malament per relacionar-nos. Els riscos, si no anem amb compte, són molt elevats.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

La Conca d’Òdena vol tornar a ser terra de vins

La Conca d’Òdena havia estat una regió vinícola “tan important com el Penedès i el Bages”, com explica Pep Llobet, president de l’Associació de Petits Viticultors de la Conca d’Òdena. Les...

Igualada
 

L’Escolania de Montserrat arribarà a Igualada de la mà del Rotary Club

Igualada
 

El treball col·laboratiu protagonitzarà la tercera edició d’IDEA

Igualada
 

Els Pastorets de Calaf tornen diumenge amb una funció solidària

Igualada
 

Un jutjat d’Igualada assenyala el BBVA per ‘manca de transparència’ en una hipoteca

Igualada
 
la videoteca

Vi solidari per recaptar fons per a la investigació de la leucèmia infantil

BARCELONA
 
SOCIETAT

Foment no té data per al desviament de camions de l’N-340 a l’AP-7

 

L’oferta formativa de l’Ateneu de Banyoles

Banyoles
 
Societat

La presó d’Òmnium i l’ANC, a Olot