“Caldria refer el consens sobre l’escola catalana”

Acumulem sis anys d’activitat. La idea va néixer a finals del 2009, però no vam signar la carta fundacional fins a finals del 2011 i no vam començar a treballar fins al 2012, quan feia 35 anys de la mort de Josep Pallach. Sempre hem comparat el primer any amb la cura d’un nadó, i els cinc posteriors, continuant amb el paral·lelisme, vindrien a ser l’etapa d’infantil, en què hem assentat les bases. Però ara encetem una nova fase, que el patronat ha aprovat recentment, amb la intenció d’engegar nous projectes de més envergadura sobre l’educació com a fet transversal.

A diferència d’altres fundacions, que són de caràcter assistencial per omplir buits materials, la Fundació Pallach pretén abordar mancances en l’àmbit de les relacions educatives, des d’un sentit molt ampli. Defensem que “tothom educa, s’educa tothom i l’important és fer xarxa”. Però és perquè molta gent s’omple la boca sobre la importància de la família, de l’escola, de les entitats socials i de l’entramat de mitjans i relacions, mentre continuem en una societat molt individualista i aïllada. I amb uns entorns de col·laboració i cooperació insuficients. Tampoc no descobrim res de nou, però pretenem fer més coses conjuntament, aplegant família, escola i teixit social, amb un enfocament transversal. Des de jornades formatives i divulgatives sobre el bullying fins al foment de la lectura o la relació entre família, escola i entorn. O programes de més llarga durada, com ara el Lècxit, de lectura per a l’èxit educatiu i originari de la Fundació Bofill, que d’acord amb ells versionem més encarat cap a les famílies i l’entorn educatiu de cada centre.

En tinc dubtes. Costa, encara que es diu que sí, però hi ha motius per a l’esperança. Predomina encara l’individualisme, però al costat d’experiències enriquidores de col·laboració que es poden copsar en els darrers premis de la fundació. No anem pel mal camí, però segurament cal mirar de trobar un equilibri en la dicotomia entre individualisme i cooperació, no pas combatre-la. Perquè avanci el món també cal recerca individual, competitiva, alhora que iniciatives més col·laboratives. La societat també és conscient que no tot depèn de l’escola, sinó que la família és fonamental, com a mínim pel que fa als valors, unes maneres de fer. Pallach deia que l’educació té dues finalitats, i un pèl contradictòries, la transmissió d’una cultura determinada i l’afany d’innovació i creativitat suficients per canviar-la, si cal. Aquest contrast és el que ens fa avançar i evolucionar, per adaptar-nos als nous escenaris sense perdre les arrels.

Sí, els estatuts així ho preveuen. Volem arribar a tot el Principat. Ens hem centrat sobretot en el Baix Empordà, però també en l’Alt i en el Barcelonès. Gent d’altres indrets ha assistit a jornades, però ara aspirem a teixir xarxa conscients que no tenim afany de lucre ni professionals contractats per manca de recursos. Apostem pel voluntariat, i hem arribat a 500 en aquests anys inicials. Si disposem de més suport econòmic, podrem plantejar accions d’abast més gran i arribar a més llocs.

És un repte. Hem picat a portes d’institucions per demanar ajuts i quan es miren el nostre balanç econòmic es pensen que és d’un sol mes. I no, és dels cinc anys anteriors. Hem nascut en temps de crisi i aquest balanç d’austeritat ens permet enviar un missatge que fins ara potser no s’ha traduït en forma de prestacions econòmiques, però sí per captar un suport indirecte que ens ajuda a créixer. És més important tenir motivacions, ganes i un projecte perquè els diners vagin arribant i les possibilitats es materialitzin.

Molta subvenció es concedeix d’acord a recursos invertits i gastats, i com que ens hem basat en el voluntariat, això també ha estat un obstacle. Ara, el patronat ha donat llum verd a començar a contractar professionals que engeguin projectes i ens permetin començar a fer girar la roda. Però és un procés.

És un debat que ha passat per diverses fases. Des de les escoles de pares, des d’un vessant més acadèmic, amb experts que potser no són ni pares i intenten formar els progenitors amb més inquietuds, però en queda fora la resta. Un segon esglaó, amb una formació més tècnica i instrumental, per trobar solucions a problemes concrets i basades en models conductistes, a l’estil de la Supernanny. I un tercer model, més experiencial, en què s’aprèn més de la suma de vivències i solucions de mares i pares. No volem tancar la porta a cap de les tres possibilitats, però sense dir no als professionals, valorem molt les experiències personals i l’aprenentatge entre grups d’iguals. I també és important eixamplar la visió que tenen els docents sobre el tema, perquè aprenguin a implicar més els pares des de les aules.

És un repte difícil, però l’ús de les noves tecnologies és imprescindible. Ens hem d’adaptar als temps i els nous mitjans que la societat ens ofereix. Però s’han d’encaminar bé. L’escola s’ha d’obrir a les xarxes socials, però més com a mitjà que com a finalitat. Cal un projecte educatiu al darrere.

Països capdavanters en matèria educativa miren de fomentar-ne l’ús, pel que té d’obertura al medi, però també prevenen sobre el seu abús. Es fan servir, però amb limitacions i no només amb caràcter coercitiu. No és un no, perquè no.

Com a fundació defugim la culpabilització en el nostre diccionari. En educació, la relació causa-efecte no sol ser directa, sinó que hi juguen moltes influències, a més de les famílies.

L’educació en aquest país ha patit massa inestabilitat i canvis des del punt de vista legislatiu. I més si tenim en compte que a Catalunya s’havia arribat a un pacte educatiu subscrit, per primer cop, per la immensa majoria d’agents polítics i socials del país. Havia de ser un camí de futur. Però lamentablement cada govern espanyol ha volgut fer la seva llei, i ja no parlem de les disputes afegides per les competències autonòmiques i estatals, o els conflictes que s’han cercat per la llengua. Cada vegada que això passa, reculem enormement. Hauríem de refer aquest consens a què s’havia arribat per l’escola catalana, no pas tirar-lo per la borda.

S’hauria d’enfortir l’autonomia dels centres, reivindicar els projectes educatius potents i arrelats a cada municipi. No entrar tant en les dinàmiques administratives i burocràtiques, per controlar el sistema; sinó en dinàmiques que potenciïn l’educació en si mateixa. La societat, en aquest sentit, amb els moviments de mestres, estudiants o famílies, va molt al davant dels polítics i les administracions.

Totalment. D’això no en tinc cap dubte. Pallach no es definia tant com a polític, que considerava una activitat de pas, sinó com a pedagog, circumstancialment polític, i català. Sempre havia posat aquesta darrera condició al davant, quan es trobava amb companys del PSOE en els temps en què ja participava en la Internacional Socialista als anys seixanta.

Segurament, la viuria amb profunda preocupació, perquè era un home de pacte, de cercar consensos en les condicions més difícils. L’havien definit com a tímid, però no en tenia gens, de timidesa. Simplement era que li agradava escoltar l’altre, alhora que defensava fins al final les seves tesis.

Aquí, ja no hi puc entrar. En el moment que va morir, creia profundament en una Espanya totalment federal, en què Catalunya tingués el seu espai diferenciat d’una manera molt clara. Amb íntima unió, també, amb la resta de pobles de l’Estat espanyol, que potser no són tants com 17, i, sobretot, amb una mirada conjunta cap a Europa. Però això era en aquell moment. Entre els seus seguidors, probablement n’hi ha ara amb diferents sensibilitats.

Alguns que s’agafen més encara a aquesta idea federalista per se que defensava. D’altres que se centren més en la seva condició de català i catalanista. I també alguns que fins i tot s’aferren al convenciment que hauria acabat derivant cap a l’independentisme, perquè tot i ser un home de pacte i paraula s’hauria trobat que, a l’altre costat de la taula, no hi tenia ningú per negociar. En aquests 40 anys que han passat, segur que ha mancat coneixement mutu, entre les realitats catalana i espanyola. Però nosaltres, com a fundació amb caràcter educatiu i cultural, aquí ja no hi entrem.