Retorn al 1955

El curs 1955/1956, els pocs alumnes que aleshores cursaven estudis de secundària a Lleida anaven a l'Escola del Treball. L'Instituto de Segunda Enseñanza de la Ciudad de Lérida era una realitat des del 1842, però va costar molt d'aconseguir una seu definitiva. Més d'un segle. Els nois i noies que aquell curs estrenarien un pla d'estudis que incloïa una revàlida a quart i una a sisè de batxillerat, i un curs preuniveristari popularment conegut com preu, van tenir una decepció. Comptaven ser els primers alumnes del nou institut que s'havia construït al camp escolar. La recepció d'obres s'havia fet el 29 de maig de 1953, però sembla que la partida pressupostària per al mobiliari no arribava. Finalment, la lleva del 1940 no tan sols seria la primera a fer la temuda revàlida, sinó que podria presumir d'estrenar un edifici que ja forma part del patrimoni sentimental de moltes generacions de lleidatans. El 14 d'octubre de 1955, amb les classes començades, el ministre Joaquín Ruiz Giménez inauguraria l'esperadíssim institut. Ahir es va celebrar l'efemèride amb la projecció d'un audiovisual i amb la inauguració d'una exposició en què es recrea com era el centre aleshores. Un viatge en el temps de seixanta anys. Al matí, la directora del Màrius Torres, Cèlia Calvo, i el sotsdirector, Juanjo Manau, van rebre alguns dels alumnes que el 1955 van estrenar el particular Hogwarts de Lleida. Ronden els 75 anys, però no han perdut el contacte i es troben un parell de vegades l'any. Vam quedar amb ells a la porta principal, però ens van esperar a la tanca del carrer. “És que dubtàvem.” Primera sorpresa. El 1955 els nois entraven per una porta que queda a la dreta de la façana i les noies, per la que queda a l'esquerra, que amb els anys es convertiria en la principal. Mari Carmen Moreno i Divina Calzada ens expliquen que aquell 14 d'octubre elles se'l van passar a la cuina amb instructores de la Secció Femenina, preparant el refrigeri que se serviria a les autoritats. Formava part de la normalitat. Ni tan sols en tenen un mal record. “Compto que mai no havia aplaudit tant”, confessava ahir Divina Calzada. Josep Miquel del Campo explica que l'institut els va semblar “un luxe asiàtic”. Tenia calefacció, cosa que es trobava a faltar molt a l'Escola del Treball. I un gimnàs que era l'enveja dels centres privats. Ara el gimnàs és una biblioteca. Ahir, els alumnes que hi estudiaven es van estranyar de veure-hi tants avis. “Deuen pensar el que hauríem pensat nosaltres: «On van aquests carranques?»”, diuen Josep Aixut i Ramon Casanoves sense perdre l'humor. Antonio de la Torre explica que l'institut era ben bé al mig del no-res. “Tot el camp escolar estava voltat de bancals.” Quan plovia, allò era un fangar. Ara el Màrius Torres té prop d'un miler d'alumnes. Aleshores, només hi havia set classes que es convertien en dues en arribar a quart. Leopoldo Mestre i Julio Corderas recorden que, tot i anar amb noies a classe, tot ho havien de fer separats. Fins i tot s'eliminaven els personatges femenins de les obres de teatre que es feien a sisè. Una iniciativa del professor Rivelles, de filosofia –“era tan bo que l'aplaudíem a les classes”–. Recorrent l'exposició, un quadre historicista que sembla sortit de fa una pila de segles. “L'Oliveras!”, diuen a l'uníson. Director en el moment de la inauguració i catedràtic de matemàtiques. Un dia per a la nostàlgia. I el convenciment que fa seixanta anys “es va fer un edifici molt sòlid que encara és gran i funcional”.