EDUARDO
MEXICÀ. VIU A BARCELONA
“Ara sí, miro de gastar el mínim”
Amb permís de residència i treball, té un taller on fabrica futons artesanals i per encàrrec. Una feina que se li va acabar de cop amb les botigues tancades per l’estat d’alarma. En ple confinament, va estar 21 dies aïllat pel coronavirus. “Me’n vaig sortir, però després de dos mesos sense facturar no tenia res per menjar”, assegura, mentre espera cobrar els 600 euros de l’ajuda d’autònom per alleugerir la situació. Amb el propietari del local on treballa i viu ha acordat anar pagant el lloguer quan pugui. “Ara sí, miro de gastar el mínim i mai dir que no a les feines que em surtin”, diu, convençut que la seva feina trigarà encara mesos a remuntar mentre ha de continuar pagant quotes d’autònoms. “La clau és no quedar-se quiet i ajudar-se. Jo no tinc fills ni hipoteques i potser ho tinc més fàcil”, reconeix.
“Patim per si ens fan fora del pis”
e.f
No han tingut quasi temps d’instal·lar-se. En José i la Yessica van arribar fa tres mesos, quan els familiars des d’aquí els asseguraven de poder compartir una habitació i els ajudaven a pagar els bitllets. Ell té nacionalitat portuguesa i tramitava l’empadronament quan va saltar l’estat d’alarma. Sense ingressos i amb els pocs estalvis que tenen, han demanat ajuda a Càritas per pagar els 350 euros de lloguer que els demanen per una habitació. “Patim per si ens fan fora del pis, tot i que ens han dit que no ho poden fer”, expliquen agraïts pel suport. No han demanat per menjar perquè amb els familiars el comparteixen. “No ens en volem aprofitar quan n’hi ha d’altres que estan pitjor”, diuen.
