El secret més ben guardat del món
Imaginem un llac amb una superfície de 15.690 quilòmetres quadrats (dimensions comparables a la meitat de Catalunya) i una fondària mitjana de 344 metres (l'estany de Banyoles té una fondària màxima aproximada de 40 metres). Un llac amb aigua dolça a tres graus sota zero que es manté en estat líquid per la pressió que hi exerceix una capa de gel de 3.600 metres de gruix (la pica d'Estats té una alçària de 3.143 metres). Un llac que es va formar fa 35 milions d'anys –l'època en què a l'Antàrtida encara feia bon temps i els Pirineus començaven a créixer–, i que s'ha conservat inalterat i aïllat de la resta del planeta durant els últims 15 milions d'anys. Un llac que pot amagar formes de vida que han evolucionat de manera independent i en condicions extremes durant milions d'anys.
Ara, deixem d'imaginar: aquest llac immens i misteriós existeix i porta el nom de Vostok. Aquesta massa d'aigua subglacial és al centre de l'Antàrtida, just a sota de l'estació russa que li dóna nom, en funcionament des del 1957.
L'existència del llac Vostok va ser anunciada l'any 1974 per un equip d'investigadors britànics a partir de les dades recollides per radars. El 1991, l'equip liderat per Jeff Ridle, del laboratori de ciències espacials Mullard (University College London), va confirmar l'existència d'aquest immens llac subglacial gràcies a les dades aconseguides amb el satèl·lit europeu ERS-1. La mateixa línia de recerca ha descobert durant els últims anys que l'Antàrtida conté una xarxa de més de 140 grans llacs subglacials (el Vostok és el més gran).
A la recerca del gran misteri
La publicació oficial del descobriment del llac Vostok, l'any 1993 a la revista Journal of Glaciology, va crear una gran expectació científica. L'expectació es va estendre al gran públic quan es va saber que aquest llac pot conservar formes de vida que han evolucionat de manera aïllada de la resta del planeta durant 15 milions d'anys. No fa falta imaginar-se grans animals marins ni descendents directes del dinosaures; n'hi ha prou a considerar que el llac Vostok pot conservar milers de formes de vida fins ara desconegudes pels humans. De fet, durant els últims anys s'han trobat desenes de microorganismes nous (desconeguts per l'home) atrapats al gel de l'Antàrtida.
Els límits i principals característiques del llac Vostok van ser descrits a finals dels anys noranta per experts britànics i russos fent servir els sistemes de radar més moderns. L'any 2005 es va descobrir l'existència d'una illa a la part central del llac i el 2006 es va publicar el descobriment de dos llacs més petits a prop del Vostok. De fet, les dades analitzades durant els últims anys indiquen que molts dels llacs subglacials de l'Antàrtida poden estar interconnectats –si més no, durant algunes èpoques de l'any– per rius també formats sota la immensa capa de gel que cobreix aquest continent blanc.
Moltes hipòtesis sobre el Vostok encara s'han de confirmar, com ara la que indica que l'aigua d'aquest llac es renova de mica en mica (fins a completar un canvi total del seu volum d'aigua cada 13.000 anys) o la que considera que el fons d'aquest llac té emanacions geotèrmiques.
Treballar a Vostok no és gens fàcil. El 21 de juliol del 1983, el termòmetre d'aquesta estació va marcar el rècord de 89 graus sota zero, la temperatura més baixa documentada fins ara a la Terra. No obstant això, l'interès científic i geopolític ha permès avançar en projectes com ara la construcció d'un pou en el gel fins a arribar al gran llac.
La primera perforació experimental es va iniciar el 1998 i va arribar fins als 100 metres de fondària, però bona part de la comunitat científica internacional va criticar el projecte ja que va considerar que els equips russos no podien garantir que l'excavació no suposés una contaminació irreversible del llac.
El comitè de protecció del medi ambient del Tractat Atlàntic (organització internacional creada el 1957 per regular la gestió de l'Antàrtida) va aprovar el novembre del 2010 el projecte rus de perforar el gel fins a arribar a l'aigua del Vostok fent servir una tecnologia que garanteix –si més no, en teoria– que el llac continuarà net i aïllat.
Perforació segura
La perforació que semblava definitiva es va iniciar el mateix mes de novembre i en principi estava preparada per arribar al seu objectiu abans que les condicions meteorològiques dificultessin el trasllat dels investigadors fins a terra ferma en cas de necessitat; cal recordar que l'estiu antàrtic és relativament curt i que a partir del mes de febrer les temperatures són extremament baixes.
El mes de gener passat, l'equip liderat per Valery Lukin va anunciar que la perforadora era a només 50 metres de la superfície del llac. A partir d'aquest punt, els investigadors i tècnics russos havien d'introduir a la perforadora un capçal especial per garantir que el pou no quedaria destruït a causa de les altes pressions i la debilitat del gel que hi ha més a prop de la zona líquida. A més, en aquest tram final ha d'introduir-se un dispositiu que permetrà desplaçar una càmera dins l'aigua del llac.
Dissabte passat, quan el capçal de la perforadora era a 3.720 metres de fondària –segons els càlculs dels experts, menys de 10 metres de l'aigua–, l'equip va decidir aturar els treballs. L'endemà, l'expedició feia les maletes i agafava el vol de tornada cap a Moscou.
Quan eren tan a prop de l'èxit, per què han abandonat? Les condicions meteorològiques a Vostok feien témer que en un setmana més es podria fer gairebé impossible un vol segur de sortida de la base. A més, no es podia garantir que l'operació es completés amb seguretat i sense inutilitzar els equips tècnics que ara es pensa fer servir, amb més garantia, a partir del desembre d'aquest any.
El misteri del llac Vostok haurà d'esperar uns quants mesos més.
