Óscar Camps “A la Unió Europea els demano que s'embarquin quinze dies amb nosaltres”

Hem vist el millor i el pitjor de la raça humana. La millor lliçó és la que em va donar la mirada d'una mare, la d'un nen que vam rescatar, molt just, estava broncoaspirat. Era al desembre, feia molt de fred; quan li vaig donar el nen, la mare, amb hipotèrmia, sense poder moure les faccions, em va fer una mirada d'uns segons que em va comunicar tant, que t'adones que les fronteres, els idiomes i les religions ens els hem inventat! Que la humanitat no en necessita. La humanitat està en petites emocions que es transmeten d'una manera senzilla i fàcil, i t'adones del grau de desesperació i la comunicació sense paraules. M'ho emporto. Aquella mirada em va donar moltes piles per tirar endavant molt de temps. Cada cop que veig la foto me'n recordo.

Les imatges que veieu són degradades, encara n'hi ha de més terribles que no és necessari treure-les. Venim cansats i desconcertats. Quan véns a Occident, t'adones de la quantitat de preocupacions nefastes que tenim aquí i necessitem un temps per adaptar-nos.

Sí, tenim un grup de psicòlegs de les víctimes del terrorisme que ens porten des del principi, tant abans com després, i tenim un grup de xat, molt actiu, que va copsant quin és el nostre estat d'ànim.

Realment a unes 2.000 persones o més a l'illa de Lesbos. Amb el meu equip hem treballat molt dur. Però la xifra de morts no és real. Han mort fins ara més de 4.000 persones. Arriben cadàvers a les costes de Líbia i d'aquests no se'n parla.

Navegant per la xarxa amb la meva filla de 12 anys. Vam veure fotografies de nens morts a la platja d'una periodista italiana. La meva filla em va preguntar: “Ningú els ajuda?” Quan va sortir la foto de l'Aylan ens vam aixecar de la cadira, vam comprar bitllets d'avió i vam anar-hi. Abans vam fer oferiment formal a les administracions estatals i gregues i no va contestar ningú! Quan vam arribar no hi havia ni Creu Roja ni Metges Sense Fronteres, ni Acnur, ni Unicef...

Hi ha imatges que s'han de mostrar perquè la gent no doni l'esquena a un problema que hem de resoldre. Tenim un problema de valors en aquesta humanitat i els nens són la nostra màxima preocupació.

Ara ens truquen quan necessiten alguna cosa.

No hem rebut diners públics de l'administració central i sí d'ajuntaments en la compra de material, de la Generalitat, del Fons de Cooperació. La principal ajuda ha estat la ciutadania.

Tenim dos operatius fora de les fronteres espanyoles i els hem demanat suport diplomàtic.

Vam coincidir a RNE i el vaig haver de perseguir pels passadissos; li vaig demanar aquest suport diplomàtic per si passa alguna cosa, ja que estem en una situació de risc, arriscant vides. És el que demanàvem, no diners.

Sí, el més important que podem fer és ajudar i sensibilitzar sobre el que passa. Gràcies a premis que ens han donat i als mitjans de comunicació, hem pogut posar focus en aquest problema que ja fa temps que passava però no se'n parlava.

No, en absolut. Ara els diria que s'embarquessin quinze dies a la barca com a observadors. Quan veus el drama, en primera persona, l'olores, el vius i el mastegues, és molt diferent de veure estadístiques fredes des d'un despatx de Brussel·les. Han d'anar al Mediterrani central a veure com es mouen les màfies amb tanta impunitat! Hem dit al Parlament Europeu que hem vist morir molta gent i que la UE i els seus efectius, Frontex o la guàrdia costera, no estaven preparats per fer tasques de salvament. Els demanem control de fronteres i dissuadir qualsevol embarcació que entri en aigües europees. Demanem a la UE que asseguri el mar i obri fronteres per terra.

Si nosaltres hem fet feina sense recursos, sense permisos, sense ajudes, imaginem què poden fer 28 governs si es posen a treballar i ho tenen com a objectiu. El problema és que Europa no vol prendre una solució, s'ha bloquejat, s'ha tancat. El motiu és polític. Hem de sacsejar consciències perquè el poble sàpiga a qui vota.

A l'illa de Lesbos hi ha un coordinador professional amb vuit persones voluntàries i al Mediterrani central, amb l'Astral, hi ha nou persones. Tres tenen nòmina, de capità, enginyer de màquines i cuiner mariner, i de la resta no cobra ningú.

Els la venen i és falsa. Les màfies es volen enriquir i no els preocupa gens la vida de ningú.

Ha de ser la policia de Turquia. De vegades hem vist embarcar a 800 metres de la comissaria de policia. Hi ha connivència, entre uns i altres, fins l'acord d'Erdogan, amb el tractat. Però ara les màfies busquen altres llocs. Han baixat els refugiats de l'illa de Lesbos i tota l'activitat és a la costa de Líbia.

Sí, el naufragi amb tres-centes persones; vam veure morir molta gent. Vam estar fent moltes coses sense recursos.

De morir no, però aquell dia vaig haver de fer una cosa que mai pensava que em tocaria fer: buscar un ganivet dins l'aigua per poder salvar-me de la gent que m'agafava. Va ser el pitjor guió i la pitjor pel·lícula que us pugueu imaginar.

Sí, però necessitem una ajuda molt
específica en aquest sentit. Tenim els millors voluntaris de l'Estat espanyol. Hi ha, per exemple, professionals de rescat de salvament del País Basc, Galícia, metges dels helicòpters del SEM...

És molt difícil conciliar això amb la família. Tinc dues filles grans i dos de petits. La meva filla gran és voluntària a Lesbos. La petita, de dotze anys, i el de quatre, em necessiten. Les absències se'ls fan llargues, tot i entendre tot el que fem. Ara, hi ha silencis, s'entreveuen les necessitats que hi ha. Tinc clar que també em dec a una família i a unes obligacions.

Una altra de més gran de 40 a 50 metres d'eslora i que pugui transportar unes quatre-centes persones. Seria un bon complement. Costaria 1 milió d'euros. Si podem ho aconseguirem, no en tinc cap mena de dubte!