Nits de por a Butembo

Entre el 21 i el 24 d'agost, un equip de metges i cooperants gironins, entre els quals es podia comptar Joan Ortega, director general de la clínica Bofill; la ginecòloga Elena Álvarez, directora mèdica del Trueta; Lluís Mayoll, director clínic de pediatria del mateix hospital; la pediatra italiana Alessandra Martino, especialitzada en VIH, i Eduardo Sánchez, catedràtic d'història a la Universitat Autònoma de Madrid, van viure dies i nits d'angoixa quan en arribar a la ciutat de Butembo (Kivu Nord) es van trobar al mig de la revolta popular que va enfrontar bantus i hutus. Anaven a fer el seguiment d'un projecte iniciat fa nou anys que es basa en la formació dels metges locals, l'alimentació dels infants i donar suport a un hospital i un orfenat a la ciutat de Butembo, situada entre Goma i Beni, a la convulsa regió de Kivu Nord, castigada per les guerrilles i la voracitat de les companyies occidentals que extreuen i exporten minerals com ara el coltan, l'or, el tungstè i els diamants. El 20 d'agost quan van arribar a destinació es van trobar la ciutat sumida en una calma tensa que presagiava la tragèdia que es va viure un dia més tard quan els bantus van aturar un autobús amb quinze hutus i, després d'apallissar-los de valent, tan sols la intervenció de la policia, que es va comportar amb extrema violència –va matar un noi i els milicians van aixecar barricades i van tancar els accessos a la zona–, els va salvar del linxament. Aquella va ser la guspira que ve encendre una revolta popular en la qual els cooperants gironins van viure hores d'incertesa, sobretot la nit del 24 d'agost, quan, després que la multitud fracassés en l'intent de cremar l'ajuntament i de linxar el delegat del govern que havia arribat de Goma, els trets de kalàixnikov i els xiulets dels irats van convertir la foscor en un desori en el qual els catalans es van haver d'esforçar per mantenir un silenci total refugiats com estaven en una casa, segons declara Joan Ortega: “Sentíem els trets a la porta, no podíem encendre els llums ni demanar ajuda pels telèfons portàtils, ja que ens podien descobrir. Més tard ens van dir que en ser els únics europeus que hi havia a la zona ens podien agafar com a ostatges per atraure l'atenció d'Occident.” Aquell matí quan les milícies bantus van descobrir dues dones hutus que anaven de Goma a Beni i portaven al cotxe eines del camp, com ara tràmecs i matxets, primer les van colpejar de mala manera i després les van cremar vives. Hores llargues de nit –trets, crits, xiulets, cops, morts, detencions arbitràries, desapareguts– i matinada espesa

Joan Ortega explica que, tot i les complicades circumstàncies a les quals es van haver d'enfrontar, l'equip va intentar complir el programa: “No tan sols vam fer la formació de metges, normalment en venien cinquanta però aquest cop tan sols n'eren divuit perquè els altres vivien a la perifèria i tenien por de fer camí, sinó que vam continuar amb el programa d'alimentació per a nens –els assegura un àpat al dia–, que alhora també serveix per formar les mares.”

Ortega no s'amaga quan diu que els metges i el bisbe Melkisedek de Butembo li van demanar que quan arribés a Catalunya expliqués què està passant a la zona: com la pressió de les guerrilles, la deixadesa del govern de Kinshasa, la rapinya de les multinacionals que exporten a través de Ruanda la majoria dels materials que extreuen del Congo i la pretensió del president ruandès, Paul Kagame, per buscar nous territoris i rebaixar l'excés poblacional del seu país han deixat sense esperança un ampli ventall de joves bantus que estan obligats a viure entre la misèria i la desesperació. Fills d'una de les ètnies més massacrades de l'Àfrica oriental, víctimes silenciades de la guerra entre tutsis i hutus, els bantus s'han plantat i han decidit reconquerir el propi territori tallant les comunicacions dels hutus cap al nord. El 29 d'agost, l'equip de cooperants gironins va fer camí cap a Kampala. Deixaven enrere dies de violència i patiment, però ara que han tornat no estan disposats a renunciar a tot allò que s'ha fet els darrers nou anys: “Hem vist com els nens han crescut, com dintre de les seves possibilitats els metges han après a buscar solucions i això passa en una zona on fa més de vint anys que hi ha guerra. No la podem abandonar.”