Cal desprivatitzar o publificar la sanitat?

En els darrers temps hi ha en el centre de la política del Departament de Salut el tema de la desprivatització del sistema sanitari públic català. Aquesta és una opció política tan legítima com qualsevol altra. Els ciutadans hem votat i amb el nostre vot hem propiciat la formació d'un govern amb una determinada visió de la res publica que en l'exercici de la seva funció planteja una inflexió en el terreny de la gestió dels serveis públics sanitaris: el que s'ha acabat anomenant la desprivatització del sistema sanitari, encara que alguns dirigents de la sanitat prefereixen parlar de publificació. Fins aquí, res a dir-hi des del punt de vista democràtic.

Dit això, cal fer algunes precisions davant d'aquest plantejament polític per conèixer el seu abast i les implicacions que pot arribar a tenir aquesta política portada a les seves últimes conseqüències, doncs pels defensors de la desprivatització no tenen cabuda en el sistema les entitats mercantils amb afany de lucre.

La presència de formes de gestió privada no posa per si mateixa en risc la naturalesa pública del servei sanitari ni desnaturalitza la seva essència. El que defineix el servei públic és el seu finançament amb fons públics i en mans de qui queda la potestat per definir les prestacions de la cartera de serveis, que ha estat des de sempre l'administració sanitària que, a més a més, té la funció d'actuar de garant de la qualitat, l'atenció i els drets dels ciutadans.

D'hospitals catalans que formen part del sistema públic n'hi ha 65, dels quals només 5 els podríem classificar en la categoria “amb afany de lucre” i entre tots ells sumen una petita part de les 829.577 altes hospitalàries que es van produir l'any 2015. El 51% d'aquestes altes varen correspondre a altres models de gestió i només un 49% es varen atendre a centres de l'Institut Català de la Salut o d'empreses públiques i consorcis dependents de la Generalitat de Catalunya. L'import de la suma dels contractes que va signar el servei Català de la Salut amb els hospitals del SISCAT el 2015 va ser de 4.046 milions d'euros. De quantes altes estem parlant en el cas de la Clínica del Vallès, que fins ara és l'únic exemple pràctic d'aquesta política? Doncs d'aproximadament 3.700 altes, és a dir, el 0'45% del total.

Si la tesi és que cal foragitar dels sistemes públics de prestació de serveis a les persones les entitats que tenen “afany de lucre” per ser incompatible aquest ànim amb el de servei públic, cal plantejar-nos què passarà, per exemple, en l'àmbit sociosanitari, que té 102 centres concertats, dels quals 31 són d'iniciativa mercantil, o amb els 20 centres de diàlisi i 34 de rehabilitació la major part dels quals estan gestionats per societats mercantils? Per no parlar de la forta presència, gairebé un terç, de la iniciativa mercantil en l'àmbit dels serveis socials i la dependència que coexisteix pacíficament amb la iniciativa social i la pública.

Sense entrar a qüestionar ara ni la legitimat ni l'oportunitat de les polítiques del govern en aquest àmbit ni negar la necessitat de canvis estructurals en el sistema per poder donar una resposta assistencial adequada a les necessitats de la societat catalana del segle XXI, cal reivindicar que per modificar consensos bàsics sobre el qual s'ha edificat el nostre model sanitari és necessari i seria higiènic un debat polític i social fins ara inexistent.