Ciutat emocional

Hi ha una cita atribuïda a Oscar Wilde que diu: «Només les persones superficials necessiten anys per veure's alliberades d'una emoció. Un home que mana sobre si mateix pot posar punt final a un dolor amb la mateixa facilitat amb què pot inventar un plaer.» Parla del control (no la gestió) de les emocions. D'una certa manera, a més, Wilde està fent apologia de la seva feina: escriure no és res més que inventar dolors i plaers i, encara més, fer-los sentir al lector. «Jo sento amb la imaginació», assegurava Pessoa en un dels seus poemes. «Que senti qui llegeixi!», acabava. Disculpeu l'assetjament de cites, però encara n'hi ha una altra: el fundador del darwinisme social, l'anglès Herbert Spencer, deia que «les emocions són les senyores, l'intel·lecte el senyor». Parlar d'emoció a la ciència era motiu de desprestigi.

Doncs bé, si ens emmirallem en aquestes cites, Barcelona és una dona, i a més superficial: dona pel que té d'emocional, més que intel·lectual (i amb això no em refereixo als crits del trànsit, als insults pel carrer, etc.), però superficial perquè no ha après a gestionar (Wilde diria «controlar») les emocions. El que és clar és que d'emocions tots en tenim: tots ens hem sentit rebutjats, hem tingut por, hem sentit ira, ens hem cremat a la feina, o hem odiat el nostre cap. La mala notícia és que ningú no ens ha ensenyat a gestionar-ho. La bona notícia és que Barcelona és una de les ciutats pioneres a l'hora d'entendre que cal avançar trenant l'intel·lecte amb les emocions, i que està posant fil a l'agulla per formar nens i nenes capaços de ser, a més de peces de l'engranatge, també persones. Durant molts anys, l'únic aspecte vàlid en l'educació ha estat educar per aconseguir professionals competents, però amb l'actual crisi i l'augment de malalties com ara la depressió i l'estrès la cosa ha de canviar. Fins i tot en el terreny econòmic, a una empresa no la compensa tenir treballadors deprimits, cremats o estressats, perquè rendeixen menys i agafen baixes laborals. Ja se sap: si continuem fent el mateix que hem fet fins ara, aconseguirem els mateixos resultats que fins ara. El resultat no canviarà si res no canvia.

Per això hem de celebrar l'existència de la Fundació per a l'Educació Emocional (FEM) i la seva relació amb la Universitat de Barcelona. La combinació de totes dues dóna com a resultat dos màsters interrelacionats: màster d'intel·ligència emocional a les organitzacions i màster d'educació emocional, més adreçat al personal educatiu. Una de les ànimes d'aquest projecte és Rafel Bisquerra, catedràtic de la UB, doctor en ciències de l'educació, psicòleg i pedagog. Aquest any ha publicat el llibre Psicopedagogía de las emociones (Editorial Síntesis), on exposa els seus coneixements sobre educació emocional des de la doble vessant teòrica i pràctica. Bisquerra lamenta que no hi hagi més implicació dels centres públics a l'hora d'introduir l'educació emocional a les escoles, sobretot perquè coneix bé quins serien els resultats, i a més sap que la llei li fa costat: a la llei orgànica sobre educació que va sortir el 2006, recollida al BOE del 4 de maig, es llegeix: «Es tracta d'aconseguir que tots els ciutadans arribin al desenvolupament màxim de les seves capacitats individuals, socials, intel·lectuals, culturals i emocionals.» De moment, i amb prou feines, aconseguim un desenvolupament intel·lectual; però estem oblidant que molts dels problemes de la societat vénen de no saber com gestionar les nostres emocions. El camí de Biquerra és lent, perquè difícilment un govern s'engrescarà a posar en pràctica una mesura educativa els fruits de la qual es veuran al cap de quinze anys (això no serveix per guanyar eleccions), però l'altra bona notícia és que el terreny està preparat, i aquells que vinguin a cultivar-lo trobaran una terra fèrtil.